BULLETS OVER BROADWAY

"Bales sobre Broadway" és una pel·lícula signada pel gran (gegant, enorme, immens!) Woody Allen que va veure la llum l'any 1994. És una comèdia extraordinària i divertida que fa uns dies vaig tenir el plaer de visionar des del llit de casa (la tecnologia avança a una velocitat extraordinària). Està ambientada en el Broadway dels anys 20 on les bandes de gàngsters volien fer-se els amos de la ciutat i controlar els mercats d'armes i d'alcohol a base de gastar molta munició...
El film ens mostra les minúcies d'una obra de teatre escrita per un autor jove (paper protagonitzat per John Cusack), idealista, utòpic, que es pensa que és un gran artista i que tot i que no vol fer concessions, finalment ha de cedir i la seva obra és retocada per tots els actors però sobretot pel personatge d'un "macarrilla" de segona divisió que li referà l'obra de dalt a baix.
En David Shayne, així es diu el protagonista, farà la primera concessió acceptant a contracor que una actriu de cabaret sense cap talent interpreti un dels papers importants. Resulta que és la xicota d'un dels gàngsters de la ciutat. El que posa els bitllets necessaris per produir l'obra. Se l'ha d'empassar... El guardaespatlles de la noia és el millor personatge del llargmetratge. Interpretat per Chazz Palminteri, en Cheech no es perd ni un sol assaig perquè així li ho mana el seu cap. És ell qui paradoxalment modificarà tota l'obra d'en David amb un instint artístic inhabitual per un ésser que la seva principal afició és jugar als daus o acabar amb un parell de trets amb qualsevol que li hagi fet una mala passada al Senyor Valenti (capo). És curiós observar com és en Cheech qui defensarà de totes totes el que ell considera que és a la fi, la seva Obra. Fins i tot assassinarà si ho creu convenient i no cedirà davant ningú. (a diferència del creador de l’obra)
La pel·lícula gira al voltant d’una pregunta, què passa per davant: si l’Art o l’Ésser Humà. Si és tolerable que una actriu de pacotilla et trituri la teva creació artística. Què va primer una vida humana o l’Art? Seríem capaços de defensar fins i tot amb la pròpia vida el nostre fet artístic? Per escenificar això, al principi del film es reprodueix una tertúlia de cafè en que els participants divaguen sobre aquestes i altres qüestions “transcendents”.
Posen un exemple: “Imaginamos que se quema un edificio, puedes entrar corriendo y salvar una sola cosa o el último ejemplar de las obras completas de Shakespeare o bien un ser humano anónimo.
- No se puede dejar al Mundo sin esas obras. (diu un)
- Es un libro, es un objeto inanimado! (exclama una altra)
- No es un objeto inanimado, es Arte. El Arte es Vida (li etziba el d’abans)”
És una pel·lícula 100% recomanable amb una banda sonora apropiada i que us transportarà a l’època de la Llei Seca tot reflexionant sobre fins on pot arribar la defensa de l’Art. S’hi val matar per defensar l’obra perfecta? Encara que la víctima t’estigui enfonsant el teu treball, ha de morir per això?
Bé, us emplaço a què un dia aneu al videoclub, llogueu la peli i ja em direu el què.

Algunes frases:

- Dos martinis por favor, muy secos.
- ¿Cómo sabe lo que bebo?
- Ah! ¿También quiere uno? Pues tres.

- Hay que hacer lo que hay que hacer.

- Cuando te enamoras, te enamoras del artista o del hombre?

- Evitemos las confusiones: o le das más diálogo o te clavo las putas rodillas en la pista de baile...

EL CONTRABANDISTA

Todos sabían que era indiscutiblemente un contrabandista. Era incluso célebre por ello. Pero nadie había logrado jamás descubrirlo y mucho menos demostarlo. Con frecuencia, cruzaba de la India a Pakistán a lomos de su burro, y los guardias, aun sospechando que contrabandeaba, no lograban obtener ninguna prueba de ello. Transcurrieron los años y el contrabandista, ya entrado en edad, se retiró a vivir apaciblemente a un pueblo de la India. Un día, uno de los guardias que acertó a pasar por allí se lo encontró y le dijo:

- Yo he dejado de ser guardia y tú de ser contrabandista. Quiero pedirte un favor. Dime ahora, amigo, qué contrabandeabas.

Y el hombre repuso:

- Burros.

Si no discernim el què està passant, no aconseguim veure la Realitat.

POSTEJAR ( I )

A aquestes alçades a ningú se li escapa que m'agrada jugar a bàsquet. Una de les meves accions predilectes és "pegar-me" amb el meu defensor, normalment més fort que un servidor (no oblidem les meves peculiaritats físiques: 185 cms per 45 kgs de pes, aprox.), per guanyar la batalla per la posició al pal baix. Per fer-ho, és important jugar amb la col·locació dels peus per anticipar-te al defensor i quan ja el tens "segellat" obrir els braços com quan una àliga imperial desplega les ales per volar; i demanar la bimba amb la mà més allunyada del teu marcador. Mentrestant, amb el teu cos aguantes l'envestida del rival. Quan l'esfèrica arriba a les meves mans........ LA DIVERSIÓ COMENÇA! Llavors, pur espectacle; s'obren 1001 possibilitats. M'encanta jugar amb fintes per descentrar els pobres incauts que vénen a fer-me un 2x1. M'entusiasma girar-me a la mitja volta i llençar a la cara del defensor (si aconsegueixo fer bàsquet és ja la Glòria, el Setè Cel...). Em fa saltar el cor d'alegria quan sota l'anella, sense cap possibilitat d'èxit, estic defensat per algú que em treu un cap d'alçada i dues panxes de diàmetre. Aleshores li executo, sense pensar-m'ho, la vella tàctica. Es tracta de despistar-lo amb una passada imaginària a un company. Imaginària perquè aquesta no s'acaba produint mai... Bé, menteixo; es du a terme a la ment (enganyada) del contrincant que es gira, esmaperdut i amb cara de no entendre res buscant on ha anat a parar la pilota. Per uns moments no sap que encara la conservo jo. Està segura entre les meves mans (quin luxe!). I, és clar, faig bàsquet!

Foto: Kevin McHale, el rei del pal baix.

¿HI HA NOIES A MART?

A vegades associo persones del meu voltant o moments (puntuals o no tant) amb cançons. Sovint hi actua el subconscient i... zas! la connexió s'estableix ràpid. És el cas de l'Ayma. L'Ayma era un amic meu del cole, des de parvulari. Ens unia una bona amistat alimentada de moltes hores junts: anant sempre a la mateixa classe, jugàvem plegats a bàsquet... Quan vam acabar COU (amb el viatget inoblidable a Menorca ben merescut) ens vam seguir veient amb d'altres del grup i la relació amb ell patia alts i baixos però sobretot als estius, tornava a brollar...
Ara potser feia dos anys que no el veia quan una bona amiga em va portar dos convidats "sorpresa" a la inauguració ofical de la "Barraca". L'Ayma i l'Edu. Em va fer una il·lusió tremenda tornar-los a veure... I particularment quan el vaig veure a ell............. la connexió! El meu cap va venir la melodia:

GIRL FROM MARS - ASH

Do you remember the time I knew a girl from Mars?
I don’t know if you knew that.
Oh we’d stay up late playing cards,
Henri Winterman cigars.
Though she never told me her name,
I still love you, girl from Mars.
Sitting in our dreamy days by the water’s edge,
On a cool summer’s night.
Fireflies and the stars in the sky,
Gentle glowing light,
From your cigarette.
The breeze blowing softly on my face,
Reminds me of something else.
Something that in my memory has been replaced,
Suddenly it all comes back.
And as I look to the stars.
I remember the time I knew a girl from Mars,
I don’t know if you knew that.
Oh we’d stay up late playing cards,
Henri Winterman cigars.
Though she never told me her name,
I still love you, girl from Mars.
Surging through the darkness over the moonlight strand,
Electricity in the air.
Twisting all through the night on the terrace,
Now that summer’s here.
I know you are almost in love with me,
I can see it in your eyes.
Strange light shimmering over the sea tonight,
And it almost blows my mind
And as I look to the stars
I remember the time I knew a girl from Mars,
I don’t know if you knew that.
Oh we’d stay up late playing cards,
Henri Winterman cigars.
Though she never told me her name,
I still love you, girl from Mars.
Today I sleep in the chair by the window,
It felt as if you’d returned.
I thought that you were standing over me,
When I woke there was no-one there.
I still love you, girl from..
Mars
Do you remember the time I knew a girl from Mars?
(...)
Do you remember the time I knew a girl from mars?
(...)

És una cançó contundent, fresca, on el so de les guitarres denota tota la força del grup que la interpreta. Un grup, Ash, que va començar regnant en l'escena indie britànica a mitjans dels 90 per acabar engulit pel moviment brit-pop que imperava en aquells temps. La lletra és absurda: Hi ha noies a Mart?

Era la primavera del 97 quan de camí cap a Holanda (amb autocar!) per disfrutar del viatge fi de curs programat vaig escoltar per primer cop LA cançó en el CD portàtil de l'Ayma. M'hi vaig enganxar de tal manera que li vaig esgotar la bateria i també la paciència...
Quasi deu anys després d'allò i dos mesos després de l'últim encontre amb ell a casa meva penso que no pot ser... Que ens hem de veure, collons! Que ens hem de posar al dia. Vull saber què és de la seva vida. Si ha trobat feina. I, per què no, recordar les batalletes a l'IPSI, amb el bàsquet, les primeres sortides... I tot això asseguts sense pressa en una terrassa d'algun bar o al sofà de casa meva amb una birra entre les mans. Què més dóna el lloc! Penso que no es pot tirar per la borda tants anys de fer coses junts. També crec que només depèn de nosaltres arreglar aquesta situació. Que és tant senzill com agafar el mòbil i fer-li un truc...
Avui he decidit que demà prendré el meu mòbil i marcaré el seu número...
Foto: Hi ha vida marciana?