SOMNÍFERS AL METRO ( II )

S’obren les portes del vagó i només hi entra un individu baixet i amb caminar decidit que em recorda a algú. La seva cara m’és familiar… Porta barba de 2 dies i vesteix amb camisa i texans gastats. Passa per davant meu i agafa una guitarra que habitava al meu costat esperant que algú la prengués i l’utilitzés. No m’hi havia fixat en això. Tenia una guitarra al costat i no me n’havia adonat. L’home en qüestió es calça àgilment l’instrument a l’espatlla quan el vagó torna a quedar tancat (després del perceptiu piiiiiiip piiiiiiiip piiiiiiip avisant a tothom que el tren és a punt de marxar…) Immediatament després, les llums s’afluixen i apareix del fons de l’habitacle un focus que raja una llum blanca que il·lumina només el personatge en qüestió. El pal central on la gent s’agafa per mantenir l’equilibri pren forma de micròfon i la caixa amb l’extintor es converteix en nevera plena de cerveses. N’agafo una (o dues) mentre l’home afina l’instrument (musical) i la veu. El ciutadà sudamericà i company de trajecte s'ha evaporat inexplicablement en un obrir i tancar d'ulls... Els altres bancs es fonen i es converteixen en taules baixes i del final del vagó es desplega mecànicament un petit escenari. És aleshores que el reconec: no m’ho puc creure! És realment increíble! És ell! És en Bruce Springsteen! És The Boss!!! Comença a acariciar la guitarra amb els seus dits. No tinc temps ni per al·lucinar perquè l’espectacle ja ha començat. Només ell, la música i jo (i les birres). Se’n desprenen uns acords suaus però ràpidament reconec la cançó i m’hi capbusso. Pura màgia. Si us plau, que ningú em robi aquest moment, penso:

I'M GOING DOWN - BRUCE SPRINGSTEEN

We sit in the car outside your house, whoah
I can feel the heat coming ’round
I go to put my arm around you
And you give me a look like I’m way out of bounds
Well you let out one of your bored sighs
Well lately when I look into your eyes
I’m goin’ down...
We get dressed up and we go out, baby, for the night
We come home early burning, burning in some fire fight
I’m sick and tired of you setting me up, yeah
Setting me up just to knock-a knock-a knock-a me down
I’m goin’ down...
I pull you close to me baby, but when we kiss I can feel a doubt
I remember back when we started
My kisses used to turn you inside out
I used to drive you to work in the morning
Friday night I’d drive you all around
You used to love to drive me wild, yeah
But lately girl you get your kicks from just driving me down
I'm goin' down down down down
I'm goin' down down down down

SOMNÍFERS AL METRO ( I )

Quan em vaig aixecar al matí per anar a treballar ja m’ho temia. Avui seria un dia de desgast. I ara que són les 11 tocades de la nit ho corroboro al 100%. I a sobre haig d’agafar el metro per arribar a casa, ficar-me dins el llit i no pensar en res. Quantes coses! Res excitant m'espera del que resta del dia. Estic cansat i donaria 2 dits del peu (per què serveixen els dits del peu?) si fent una palmada de mans pogués traslladar-me físicament i científica d’immediat a la meva habitació (i amb el pijama ja posat preparat per afrontar amb garanties les hores de son necessitades i desitjades). Com és possible que la humanitat encara no hagi inventat res semblant. Som capaços de crear neu de mentida, conrear tomàquets triangulars o fer una còpia exacte de qualsevol ésser animal; però una cosa tan elemental com desplaçar-nos en trajectes curts a velocitats supersòniques sembla que encara no està al nostre abast. Això és un toc d’atenció als savis i genis del món. Espavileu i inventeu-ho, xavals! Pensant en aquestes idiotades he arribat resignat a la meva sort a la parada de metro i després de treure la meva T-50/30 (no és cap arma de foc ni les meves mesures de res, estigueu tranquils) i de baixar les escales fins a l’andana, m’he assegut als bancs (lletjos amb ganes, de fet tota l’andana fa pena) i he esperat el comboi. L’indicador de temps marca 5:35…. M’armo de paciència…. L’espera se’m fa llarga i esgota les meves escasses reserves de neurones… Estic assegut amb la mirada perduda i fixada en un punt. Em sento més aprop de ser una planta que un ésser humà. Per fi arriba el metro. Hi entro i el vagó és habitat només per un ciutadà sudamericà mig adormit. M’assec als seients de davant seu. Els ulls comencen a pesar-me, les parpelles s’obren i es tanquen massa lentament…”Pròxima estació Hospital Clínic” …

TAAACK!!

Taaackk!
Increible però cert. Un petit esclafit sec i curt ha anat acompanyat d’una insuficiència d’electricitat al pis. Ha marxat el llum mentre gastava el meu temps mirant la TV. A fora és fosc, són quarts d’una d’un diumenge. Els moments inicials de desconcert han precedit un plantejament de la nova situació; ¿serà “cosa nostra” o tota la finca estarà afectada? Obro la porta d’entrada de casa i m’adono que no hi ha llum a l’escala… Amb resignació i a les palpentes aconsegueixo trobar l’encenedor. Agafo una espelma de l’Ikea. L’encenc i torno al menjador on l’únic aparell que encara aguanta la crisi energètica és el portàtil. La bateria fa la seva feina i manté en funcionament l’aparell. La llum de l’espelma es va esgotant i ja fa poca claror. D’un moment a l’altre dirà prou. És el meu compte enrere abans d’anar a dormir. Miro per la finestra assegut davant l’ordinador. Els fanals enlluernen molt vagament la cruïlla i desprenen un color tènue ataronjat. La Sagrada Família vigila els meus moviments. I uns núvols blancs enterenyinen el cel. Mentrestant escric aquestes línies… Es compleixen els pronòstics i la flama no triga a apagar-se. Bona nit.