02 d’abril 2008

EL TEATRE DE L’ABSURD

Fa uns instants que acabo de ser víctima d’un d’aquells diàlegs que podríem qualificar d’absurds. I ho vull compartir amb tots vosaltres.
Us situo, amics lectors.
Ahir vaig estrenar TV (una plana d’aquestes de 32”) i en intentar sintonitzar els canals vaig comprovar que no n’agafava bé cap. El que es veia millor era el Canal 33 (apart de poder gaudir de les exhibicions de talent de Pepe Sánchez Brown* el segon canal català no li acabo de trobar l’intringulis). Vaja un desastre.
Després de barallar-me amb un comandament a distància desconegut, vaig creure que la millor opció era preguntar l’endemà als veïns de baix si hi havia antena col·lectiva al terrat. Aquest deuria ser el problema, que no n’hi hauria cap d’instal·lada.
El dia següent (és a dir avui) he anat a passejar pel barri i de tornada (serien les 19:30) he parat al primer pis, he agafat aire, i he picat al timbre del veí per preguntar-li si sabia alguna cosa de les antenes de TV de la nostra finca. Els aproximadament 5 segons que han passat des de que el meu dit s’ha separat del timbre fins que una dona gran, amb bata verd fluix d’estar per casa i amb els cabells demanant a crits una visita a la perruqueria, m’han semblat llarguíssims. Però ja no podia fugir. Quina mandra!!
Quan he acabat d’exposar-li a la veïna (sra Montserrat) la meva problemàtica amb la TV, ella m’ha confirmat que efectivament el problema és de l’antena. Una cosa tan senzilla de dir, oi? Feu la prova a casa si us plau: El problema és que no hi ha antena. Quant heu trigat a dir això? 2 segons? 3 si es diu molt a poc a poc… 1 si es diu ràpid…
Jo he estat 27 minuts de rellotge escoltant les explicacions de la sra. Montserrat que no ha estalviat detalls donant voltes i més voltes al tema: m’ha relatat la vida i miracles de la dona que vivia abans al meu pis (que si mirava poc la tele i només ho feia amb TVE), que si ells van instal·lar la seva antena fa un munt d’anys i la van posar llarga, llarga, llarga perquè l’hotel del costat els hi tapava les ones, que si només ella té la clau del terrat, que si el seu fill va fer la mili a Sant Climent amb el Pere Tàpies i que que si bla bla bla bla…
Després d’aguantar estoïcament el recital “taladrador” de la veïna he pujat a casa, he encès la TV per donar ambient al pis i m’ha semblat que de l’aparell mateix sortia una veu coneguda… M’he fixat en la imatge i hi he vist el rostre de la sra. Montserrat que encara seguia destrossant-me neuronalment. Ràpidament, espantat, he pitjat l’off del comandament i m’he jurat a mi mateix que no encendria més la TV fins que no estigui feta la instal·lació de l’antena al terrat. Per si de cas hi té alguna cosa a veure…


*Pepe Sánchez Brown és sinònim de classe, elegància i imaginació.

Ja veureu com no us menteixo