RECOVERING THE SATELLITES

LA HISTÒRIA D'UN INICI

2009-11-15T16:44:00.003+01:00

Corria el mes de setembre de l'any 1997. El CB IPSI tot just acabava de ser fundat dipositant en l'empresa molts esforços i moltes il•lusions, però amb recursos limitats. Jo acabava d'arribar a la majoria d'edat feia un parell de mesos i l'any anterior me l'havia passsat jugant al júnior "B" del CB Sants a nivell "C". Després de l'escissió amb el club de Sants el 99% dels jugadors formats a IPSI vam desembocar al recentment creat en aquelles dates CB IPSI i així es va aconseguir formar un sènior, un sots-23 i dos júniors. Els tècnics em van donar fitxa de sots-23 i l'entrenador (Fernando Salinas) va decidir que jo jugaria de base (segurament em va escollir per eliminació d'opcions més que per mèrits propis) posició que jo mai havia ocupat. Després d'una pretemporada exigent (la més seriosa fins aleshores) i del treball tècnic i de mentalització per fer de mi un base que cumplís mínimament va arribar el primer partit de la temporada. En aquella època, la federació feia enfrontar el sots-23 i el sènior dels dos clubs correlativament, l'un darrere de l'altre. Així doncs va arribar l'estrena jugant contra el CB Montpedrós en una pista descoberta i jo ocupant la posició més important de l'equip! La de BASE! Aquell partit va ser plàcid i ens vam endur la victòria àmpliament, possiblement de més de 20 punts. A continuació jugava el nostre sènior i, com que anava curt d'efectius (era el primer any en competició) vam quedar-nos 4 sots-23 a doblar i fer banqueta. O això ens pensàvem. Aquell matx va ser llarg i amb moltes alternances fins a arribar el final dels 40 minuts amb un empat al marcador després d'una remuntada dels locals que van forçar la prórroga en l'última jugada. A poc de començar el període extra, el nostre base titular va fer la cinquena personal i va acompanyar al base suplent a la banqueta també amb 5 faltes. Havia de sortir un base a jugar-se les castanyes en un partit amb igualtat màxima. L'escollit vaig ser jo, inèdit en aquell partit fins aleshores. La primera pilota que vaig tocar vaig rebre una tarrascada a la mà del base rival, proper als 30 anys. La segona pilota que vaig tocar vaig anotar un triple. La tercera va ser una altra cistella de 3 punts convertida. I la quarta un altre bàsquet des de més enllà de 6,25. Increible. Ni jo m'ho creia. Però el partit seguia igualat i vam arribar un altre cop empatats a l'última possessió del partit i amb l'esfèrica en poder dels locals (CB Montpedrós). Van errar el seu llançament i no sé com, la pilota va arribar a les meves mans. El partit moria i seguint instruccions de la banqueta i totalment a la desesperada, vaig llançar de mig camp i....................... No, tranquils, la pilota no va entrar. Però l'àrbitre va xiular falta en l'acció de tir amb el cronòmetre ja a zero. Així doncs, sense possibilitat de rebot, em disposava a llençar 3 tirs lliures per desequilibrar la balança. Ficant només un ja guanyàvem. Vaig agafar la pilota (acollonit no ens enganyem), vaig mirar l'anella, vaig apuntar i... vaig anotar el primer, també el segon i vaig errar el tercer. Havíem guanyat!!! Els companys van venir cap a mi i em van apujar a les espatlles del nostre capità. Per un moment em vaig sentir el millor jugador del món, eufòric pel triomf. Ens vam abraçar tots i vam celebrar la primera victòria del nou club.
Amb la confiança pels núvols i amb el treball fet durant la setmana següent arribava la segona jornada de lliga. Els dubtes de la pretemporada havien desaparegut i no ens (em) feia por res.
Com sempre jugava primer sots-23 i després sènior... La pista com a local era la del Passatge Toledo.
Però les coses van com van i la sort ve i va, aleatòriament. El partit del sènior no el vaig arribar a jugar perquè en una desgraciada jugada a les acaballes del partit del sots-23 vaig lesionar-me al genoll (trencament de lligaments encreuats) que em va fer perdre pràcticament tota la temporada. Una forta topada amb un rival va acabar amb el meu any i les meves il•lusions.
Després d'aquella campanya, vaig jugar moltes temporades al sènior "B" i una al sènior "A". Vaig viure alguns ascensos de categoria sonats. També un descens. Molts bons moments, també algun d'amarg. Però el que no em treurà ningú és el record d'aquella nit inoblidable de setembre del 1997. El record d'aquell partit, del MEU partit. Va ser l'inici d'una història. És la història d'un inici.

I WAS THERE (4)

2009-07-26T12:36:00.002+02:00

16-JULIOL-2009, Jazzbah (Ciutadella)

¿DR. CANELA O DR. PRADOS?

2009-04-20T20:32:00.004+02:00

Es veia venir. I avui per fi he fet cap cap a l'hospital. Una sala d'espera envoltat de cares llargues, passos acoixejats i molt silenci em rebia amb els braços oberts. Magnífic planning per la meva tarda de dilluns! M'han fet passar en una petita habitació on m'han fet preguntes de rigor intrascendents com ara: "Quan tusses et tapes la boca amb la mà?" "Si és així, amb la dreta o l'esquerra?" "Has patit mai dissenteria?" "I de peste angolenya?" (no han estat aquestes exactament però el seu valor mèdic seria aproximat).
Jo he contestat, "Vostè perdoni, però és que el que a mi em fa mal és una úngla del peu..."
Després de fer un reconeixement manual del meu peu, la metgessa m'ha dit que no hi havia res a fer, que em donava l'adreça de 2 cirurgians i que triés el que em fés més ràbia per fer-li una visita. "Cirurgià?" (he pensat en veu alta?) No he gosat pronunciar la següent frase: "no em poso en mans de cap d'aquests dos carnissers, NI DE CONYA!"
Així doncs amics meus: Dr. Canela o Dr. Prados? Dr. Prados o Dr. Canela?
(..................)
NO HO VEIG CLAR!
Em quedo amb el gran, irrepetible i genuí.......... Dr. Malalt!

Dr. Prados i Dr. Canela al quiròfan

Les bates esterilitzades (i els guants) de les dues eminències asseguren l'èxit de l'operació

I WAS THERE (3)

2009-04-02T23:49:00.003+02:00

19-MARÇ-2009, Bar Suau

GRANS ESCENES DE CINE -6-

2009-03-30T18:49:00.007+02:00

Harrison Ford intenta calmar la tensió sexual no resolta existent amb un sentit del ritme dubtós...

Pel·lícula de contrastos en què xoquen dues filosofies de vida oposades. Per una banda la dels excessos de la nostra societat en què els eixos fonamentals són la competitivitat i l'individualisme-egoísme. I per altra, l'encarnada per la comunitat Amish d'austeritat total (antiprogrés tecnològic encaminat a la felicitat del col·lectiu). En el film, el protector (policia, Harrison Ford) passa a ser el protegit (per la comunitat) i s'enamora perdudament de la protagonista femenina de l'escena. Quedava algun dubte?

Witness (1985)

I WAS THERE (2)

2009-03-26T22:44:00.004+01:00

17-NOVEMBRE-2008, Heliogabal

EL REVOLT

2009-03-23T20:53:00.004+01:00

Al final d'aquella recta interminable d'aquella carretera comarcal d'aquell indret entre el mar i la muntanya ens vam topar amb aquell revolt pronunciat. Com que aquella carretera d'aquell indret (...) presentava un lleu pendent de baixada el cotxe es va embalar un punt. Tot controlat, vaig dir-me. Ara canviaré de marxa; aquella tercera velocitat esdevindrà en segona perquè el fre motor del vehicle faci la seva feina. Aquells 5 segons abans d'arribar al revolt es van fer eterns i dins del meu cap s'hi van amuntegar uns quants pensaments: "I si ara quan agafi el revolt i giri, em topo frontalment i sense poder reaccionar amb una moto en sentit contrari? I si no és una moto, i és un cotxe? I si no és un cotxe, i és un autocar? I si no és un autocar, i és un tràiler? I si no és un tràiler, i és un rinoceront...?" Per tot això vaig prendre la decisió d'agafar suaument el viratge i........... Els meus ulls van poder contemplar meravellats això...........

(sense perdre de vista, diguem-ne de reüll, aquella carretera comarcal d'aquell indret entre el mar i la muntanya...)

I WAS THERE (1)

2009-03-23T20:27:00.001+01:00

20-MAIG-1992, Wembley stadium

MALES INFLUÈNCIES

2009-03-04T19:35:00.005+01:00

Ja m’ho deia la mama: Vigila amb qui et relaciones, fill!!
I jo va i caic de 4 potes a la trampa.
M’explicaré:
El meu coleguita goodalien l’altre dia em va revelar un dels seus vicis inconfessables: passejar-se per l’FNAC en busca de llibres i CD’s en oferta. En principi em va semblar una bona idea, però ¡¡Alerta, navegants!! ¡¡Això és molt perillós!! (sobretot per les butxaques humils i foradades, com la meva).
I res, què fas un dijous de vacances al matí…? Excursió cap a l’FNAC!!!!!
Us relataré com funciona el tinglado.
Vas passant pels stands que posa (SELECCIÓ FNAC - OFERTES) i de cop hi veus: Dookie de Greenday per 5,95 i penses que un dels grans discos dels 90’s no pot faltar a la teva discoteca particular. Total és barat i per mil peles no s’acaba el món. Molt bé correcte, agafes el CD. No passa res, penses. Però això només és el principi perquè segueixes mirant: Hot Fuss de The Killers per 6,95. Òstia no fotem, per 7 euros tens una de les millors obres d’aquests nordamericans. Vinga l’agafo… Vas fent via i et topes amb infinitat de discos clàssics, més actuals, independents i per un preu ridícul tens disc amb caràtula original (a vegades autèntiques obres d’art) i llibret amb les lletres de les cançons (idem comentari que la caràtula). Foo Fighters, Blur, Bruce Springsteen, The Cranberries, Franz Ferdinand, Alanis Morisette, The Strokes, Eagle Eye Cherry, Radiohead, … Per 6-7 yurops cada disc. I això us ho diu un usuari d’Ares convençut de baixar-se música per Internet i que no et costi ni un cèntim. El desig de convertir físicament en un disc (el que dèiem, original i ben presentat) allò que és immaterial (com la música) va poder amb mi.

Com us deia, perillosíssim, pels pempins que t’hi pots acabar deixant! I adictiu!
A part, hi ha una altra problemàtica a aquesta pràctica: es pot donar el cas de que remenant pels stands del temple FNAC trobis quelcom que et cridi l’atenció i t’agradi especialment i que NO estigui d’oferta (com em va passar a mi). No queda més remei que rascar-se la butxaca encara més i encarir la cistella final de la compra.
Total que la meva primera dosi em va sortir per 45 euros (3 discos i un llibre).
Doctor, ¿és greu, si no me’n penedeixo del què he fet?

EPISODI -8-

2009-01-28T18:55:00.004+01:00

Malgrat els meus malsons finalment NO hi va haver judici:

Malson 1: Entro a la sala a declarar i veig l'atracador que seu a la banqueta dels acusats. Em mira fixament,m'intimida. Giro el cap a la dreta i fixo la mirada en el jutge. No pot ser! El seu cap és el de l'atracador, idèntic. Em refugio en el meu advocat però... també té la cara de l'atracador! I tots els testimonis! I els Mossos d'Esquadra també!! Estic acollonit! Dins la sala hi ha unes 20 persones i totes tenen la cara de l'acusat! Una d'elles m'acosta un mirall. Efectivament jo no me n'escapo. M'he convertit també en l'atracador!!

Malson 2: Després d'unes quantes preguntes capcioses dels advocats que em treuen de polleguera, el jutge emet la sentència: "L'acusat queda en llibertats sense càrrecs" Passem a detenir un dels testimonis (JO) per simulació d'atracament i apoderament il·lícit de 1000 euros. Ingrés immediat a la presó per una pena de 15 anys o acompliment de treballs forçats a la comunitat durant 30 anys (neteja de xeringues del barri de les Cases Barates).

CONTE (ENDARRERIT) DE NADAL

2009-01-28T18:21:00.005+01:00

No acostumo a treballar el dia 25 de desembre. Però ja se sap que en temps de crisi es requereix arrimar "l'hombru" i posar la cara per fer-ne front de la millor manera possible. Així doncs el passat 25 de desembre vaig haver d'agafar el taxi (després de ruixar-lo amb la manguera i passar-hi l'abrillantador) i guanyar-me 4 garrofes extres. Us explicaré el què em va passar. Si m'hi voleu acompanyar...

"Aquesta nit faré calaix, n'estic segur. En aquestes dates tan assenyalades el nostre servei està molt sol·licitat. Tothom surt de festa i prefereix pagar un taxi i no desplaçar-se en transport privat. I nosaltres, els taxistes, estem encantats de la vida que així sigui. A més a més, aquests dies ens adaptem a les lleis de l'oferta i la demanda i apliquem una "tarifa" especial als nostres clients. És el nostre particular "aguinaldo", la paga doble.
I és que no ens enganyem, les factures s'apilen sobre la taula del despatx i el banc és implacable amb el préstec.
M'autoproposo començar la nit tastant els carrers freds que hi ha al voltant de la Pedrera. No trigo a tenir feina. Un home de mitjana edat amb ulleres estrafolàries i que llueix vestimenta de dubtós gust m'aixeca el braç davant d'un dels hotels més cars de la ciutat. He estat de sort, aquest és el clàssic personatge estranger que acostuma a deixar propina llarga... Aturo el cotxe just al seu costat perquè hi pugui pujar còmodament. No m'he equivocat, l'individu parla una llengua estrangera (suposo que anglès) i em demana que el porti al centre de Barcelona. Baixo bandera i.... som-hi!! No sóc dels que habitualment dono conversa als clients; més aviat sóc dels que pensa que ha de ser ell qui ho iniciï. I després, si cal, donar-li corda. En general, prefereixo centrar-me en la ruta a seguir i pensar en les meves coses.
Sorprenentment i provinent del seient del darrere, sento una veu potent que comença a entonar una cançó. És l'home estranger que ocupa el meu taxi que treu el cap per la finestra que acaba d'abaixar. Canta fort. Penso que està boig, però ja hi estic acostumat. En 19 anys de professió les he vistes de tots colors i l'experiència em diu que ja ho tenen això la gent que ve de fora. Es pensen que aquesta és terra d'excessos i de vici... El meu anglès escarransit només és capaç de desxifrar les primeres frases de la cançó: "It was a cold and wet December day..." No la conec, però m'agrada, m'enganxa. No hi entenc massa de música però trobo que la melodia és suau i els meus timpans no la rebutgen. Al contrari, quedo embadalit i l'escolto... Miro l'individu pel retrovisor central quan arribem al destí final. Després d'atravessar el carrer Pelai, arribem a Plaça Catalunya. El "concert" privat i en acústic s'ha acabat. M'aturo allà on comencen les Rambles i el meu "cantant" particular treu un bitllet de 100 euros disposat a pagar-me el trajecte. Surt del cotxe ràpid i veloç com si estigués fent tard a algun lloc. No espera el canvi i jo no puc creure'm que la primera propina de la nit superi els 80 euros! Miro bé el bitllet? Serà fals? No ho sembla! Quina sort!!! M'agraden aquests regals de Nadal!

Comença a sortir el sol. És tímid i li costa. Acabo de fer l'última carrera de la nit-matinada-matí portant 3 joves a una torre modernista prop del Tibidabo. 20 cèntims de propina per arrodonir els 29 euros... Misèria. Estic cansat, treballar a aquestes hores es fa molt pesat, però baixant per la carretera de l'Arrabassada veig despertar la ciutat i el seu dia de Sant Esteve. Impressiona veure Barcelona des d'aquí! El sol pinta el cel i de tant badar, per un moment perdo el traçat del revolt i envaeixo momentàniament el sentit contrari de circulació. Vigila! Em dic a mi mateix: "Centra't en la carretera que encara et queda molta guerra...". I somric per sota el nas.
Com sempre, abans d'anar-me'n cap a casa vaig a fer l'entrepà al bar de sempre. Entro a l'establiment i saludo els seus propietaris. Prenc el diari que hi ha sobre la barra mentre demano una canya i en portada em crida l'atenció la notícia amb lletres gruixides del dia d'ahir. "U2, amb Bono al capdavant, enamora Barcelona". Exactament no em sobta la notícia en si, sinó la foto que ocupa mitja pàgina que la il·lustra...
Aquesta cara... Les mateixes ulleres... És el paio de la propina d'aquesta nit! N'estic segur, no en tinc cap dubte. Llegeixo els titulars: "Bono triomfa amb la seva banda en l'estrena de la gira europea que el portarà a ciutats com Milà, París, Londres i Lisboa". "Bono es llueix amb un torrent de cançons espectaculars que fan posar la pell de gallina als 25.000 afortunats que s'agrupaven anit al Sant Jordi".
Per un moment em quedo glaçat. M'assec al tamboret de la barra i ordeno les idees que em vénen al cap: ahir a la nit es va asseure un Déu de la música al seient del darrere del meu taxi, em va cantar una cançó només per mi, sense play-back, va imitar la bateria i la percussió fent onomatopeies amb la boca i va deixar-me una propina molt generosa...
Penso en explicar-ho a la gent del bar tot agafant el diari i assenyalant la foto, però m'ho repenso; no em creurien. I ara no em ve de gust fer-me el convincent. Potser demà...
Pago l'entrepà, també deixo propina i me'n vaig cap a casa amb un somriure de pam. Aquest particular regal de Nadal me'l quedo per mi. Només per mi."

(HISTORIETA BASADA EN FETS REALS)

QUEDA PROHIBIDO

2009-01-10T22:55:00.012+01:00

Queda prohibido llorar sin aprender,
levantarte un día sin saber qué hacer,

tener miedo a tus recuerdos.

Queda prohibido no sonreír a los problemas,
no luchar por lo que quieres,
abandonarlo todo por miedo,

no convertir en realidad tus sueños.

Queda prohibido no demostrar tu amor,

hacer que alguien pague tus dudas y mal humor

Queda prohibido dejar a tus amigos,

no intentar comprender lo que vivieron juntos,

llamarles sólo cuando los necesitas.

Queda prohibido no ser tú ante la gente,

fingir ante las personas que no te importan,

hacerte el gracioso con tal de que te recuerden,

olvidar a toda la gente que te quiere.

Queda prohibido no hacer las cosas por ti mismo,

no creer en Dios y hacer tu destino,

tener miedo a la vida y a sus compromisos,

no vivir cada día como si fuera un último suspiro.

Queda prohibido echar a alguien de menos sin alegrarte,

olvidar sus ojos, su risa,

todo porque sus caminos han dejado de abrazarse,

olvidar su pasado y pagarlo con su presente.

Queda prohibido no intentar comprender a las personas,

pensar que sus vidas valen más que la tuya,

no saber que cada uno tiene su camino y su dicha.

Queda prohibido no crear tu historia,

dejar de dar las gracias a Dios por tu vida,

no comprender que lo que la vida te da,

también te lo quita.

Queda prohibido no buscar tu felicidad,

no vivir tu vida con una actitud positiva,

no pensar en que podemos ser mejores,

no sentir que sin ti este mundo no sería igual.

Pablo Neruda

EPISODI -7-

2008-12-18T19:41:00.004+01:00

Demà dia 19 de Desembre de 2008 és el dia del judici. Recordeu el que va pssar, no? (vegeu episodis anteriors). Estem citats a primera hora del matí.

Quan van ocórrer els lamentables fets, els responsables de l'assistència jurídica de l'empresa em van comentar que quan arribés el moment (ja ha arribat!) faríem una reunió amb els lletrats que portaven el cas per preparar l'audiència amb el jutge. Ja em trucarien, vam acabar acordant. Fantàstic! (vaig pensar). El judici és demà; això ha de quedar ben claret, per això ho he especificat a la primera fase que he escrit. Insisteixo perquè ¡atenció! és un matís cabdal que crec que cal deixar ben ressaltat. Doncs bé, els "meus" advocats no m'han trucat. Vaig ser jo el que vaig decidir posar-me en contacte amb ells la setmana passada després de saber via Mossos d'Esquadra l'hora exacta del Judici. Volia xerrar amb ells per pactar un dia per quedar i preparar les meves possibles respostes tot recordant la meva declaració inicial del dia dels fets. La seva resposta va ser: "Cap problema, podem quedar el dia abans, per la tarda, i ho mirem tot". El dia abans... (una mica just vaig pensar, però com a mínim tindré la matèria "fresca"). El dia abans és avui i òbviament no ens hem reunit. La meva trucada d'aquest matí ha anat d'aquesta manera:

Riing

(després de les tradicionals presentacions telefòniques i resta de frases obviables...)

X: "Com quedem demà pel judici que tenim?"

Lawyer: "Demà, com que en principi nosaltres no vindrem...

X: ¿? (Comorrrrrl?) "O sigui hi haig d'anar sol?"

Lawyer: "Sí, no vindrem, perquè l'acusació particular no pot entrar a la Sala"

X: (Candemorrrrrll, al·lucinació en mil colors)

Lawyer: "Podem recordar el que vas dir als Mossos ara per telèfon"

X: (Sí home sí, tranquils. Com que a l'oficina ara no tinc feina, ni pesats que vénen a buscar l'"aguinaldo").

Lawyer: bla bla bla bla. "Escolta'm si vols que vinguem demà, vindrem eh"

X: (aneu a prendre vent - aquí he posat originalment una altra cosa- però preferixo ser elegant). "Sí, vull que vingueu" (curreu una mica)

Lawyer: "Si ho prefereixes... Doncs quedem a les 10 a la porta dels Jutjats"

Resumint, demà haig d'anar al Jutjat Penal de Barcelona, trobar-me pressumptament amb els meus advocats, seure al costat d'un tio que em va amenaçar amb un ganivet a cara descoberta, tornar a veure-li el rostre de demacrat, segurament coincidir als passadissos amb els familiars de l'individu, jurar davant la Bíblia que diré la veritat, tota la veritat i res més que la veritat i aguantar estoicament preguntes estúpides d'uns advocats d'ofici.

Ah! I encara em fan un gran favor acompanyant-me a la porta de la Sala. Són tant amables...

LLISTES - 4- Vinagre (i els seus personatges)

2008-12-14T15:52:00.008+01:00

1. Jacobo de Camps Martín: "pijoteras" hortera resident a la part alta de Barcelona. Els seus esports preferits són el Pitch & Putt, el pàdel, devorar tataky de tonyina i pimplar-se gintònics a una velocitat frenètica. Pateix d'accentuats tics racistoides i classistes. Li encanta fardar del Maserati del papà.

2. Noè: venedor de gelats i pescador d'una petita localitat de l'Alt Empordà (sembla ser que podria ser Cadaqués). És un gran entusiasta dels insults pensats i fabricats a la República Independent del Cap de Creus. El reconeixereu fàcilment perquè acostuma a portar gorra de mariner i camises gruixudes de quadres.

3. Yeral: professor de gimnàs obsessionat per tots i cadascun dels músculs que composen el seu cos. Es desespera amb alguns dels seus ineptes alumnes.

4. Gianfranco: tradicional futbolista italià sobreprotegit per la Mamma. El seu principal objectiu són les ties bones. Molt abans que fer gols en el terreny de joc.

5. L'home Rar: la nòvia d'aquest home és imaginària. Només existeix dins del seu cervell. De fet, ella potser sí que existeix pero és invisible a ulls de qualsevol altre mortal que no sigui el nostre Home Rar. Tots dos mantenen diàlegs hilarants, surten a sopar, van de compres... Com una parella "normal", vaja.

DELICATESSEN

2008-12-03T22:23:00.003+01:00

Un nou descobriment: Delicatessen http://www.icatfm.cat/ (92.5 de 21:00 a 22:00)

Són moltes les cançons que m'han fet perdre el temps en aquesta vida i n'hi ha hagut moltes que m'han deixat amb la boca oberta més de cinc minuts seguits. Algunes m'han posat la pell de gallina i només dues o tres m'han fet plorar. Al Delicatessen m'agradaria compartir amb tu les cançons del temps perdut, les de la boca oberta i les de la pell de gallina. I no pateixis, perquè les que fan plorar se't plantaran al davant el dia que menys t'ho esperis.

GRANS ESCENES DE CINE -5-

2008-11-16T23:31:00.004+01:00

Imagineu-vos que us congelen l'any 1973 per error (només es tractava d'una operació d'extirpació de les amígdales!) i després de 200 anys d'hivernació sou despertats en una societat planificada i orientada que està governada per un dictador imaginari. Sou perseguits perquè sou diferents, perquè teniu idees pròpies i pensaments "revolucionaris". Enmig de la fugida "hacia ninguna parte" topeu amb un camp de transgènics alimentat per subestacions elèctriques. Plàtans de la mida de canoes, apis com sequoies i gallines de granja "Kentucky Fried Chicken" suficientment grans com per alimentar qualsevol tribu africana famolenca durant 15 dies.
Quina por, no? (Made in Woody Allen)

The Sleeper (1973)

LLISTES - 3 - Love of Lesbian

2008-10-31T11:35:00.002+01:00

1. Universos infinitos

2. Noches reversibles

3. Maniobras de escapismo

4. La niña imantada

5. Mi personalidad

FATALITATS

2008-10-22T00:41:00.005+02:00

Elll plora com un desconsolat per ella, que l'ha deixat. El que no sap és que exactament d'aquí a 72 hores, a la parada de l'autobús, coneixerà la dona de la seva vida, que s'enamorarà perdudament d'ell només de veure'l.

L'home que inverteix en borsa ha guanyat 1 trilió d'euros en accions de Repsol en un sol dia. El que no sap és que demà serà víctima de la seva cobdícia i en perdrà 2, de trilions.

El famós futbolista acaba de signar el contracte de la seva vida. No sap però que les seves cames tenen data de caducitat. Li hauran d'amputar l'extremitat inferior dreta dilluns que ve a causa d'una infecció a l'úngla del dit gros del peu que li ha pujat cama amunt. Sempre li quedarà l'esquerra.

El malalt terminal fa temps que està trist. Sap que s'està consumint... que això s'acaba... El que no sap és que demà sortirà per la tele la notícia d'uns investigadors islandesos que han trobat la fórmula del fàrmac que li salvarà la vida. Serà molt car? -es preguntarà.

La noia dels cabells rossos viu feliç i contenta. No li fa por res. D'aquí a 10 minuts, quan vagi a comprar llet al súper, serà atropellada per una moto. Ella no ho sap però abans de donar-se el cop de cap fatal contra l'asfalt, pensarà que és la dona més afortunada del món.

Li acaba de fer un petó. Ella a ell. S'han jurat fidelitat per sempre. Ell li ha promès la Ciutat. I ella l'estrella més brillant de la Galàxia. El que ella no sap és que dissabte vinent, a l'hora de berenar, l'enxamparà in fraganti al seu llit amb la seva germana. Una altra estafa sentimental.

Viu més feliç que un gínjol i no té diners. No s'imagina pas que en el pròxim sorteig de la Loteria de Nadal tindrà a les seves mans el dècim guanyador. Ah! Tampoc sap que això serà la seva perdició i que viurà amargat per sempre més per culpa d'aquest "cop de fortuna".

VIATGE A LA LLUNA

2008-10-11T18:49:00.005+02:00

Aquesta és la història d'un viatge fantàstic a la Lluna. Ella l'estimava i ell li va fer un petó a la mà abans de pujar al zepelí. Un zepelí que els havia de dur a la Lluna en un viatge interespaial per galàxies desconegudes. Mentre es juraven amor etern, un grup de tres mariners mantenien a terra l'aparell amb un sistema rudimentari de cordes i politges. L'esdeveniment es va convertir en una gran festa. Aquell era el primer viatge a l'espai de la història i la gent que s'havia aplegat per veure-ho, ho celebrava tirant confetti i serpentines als viatgers. Una banda de pocs músics amenitzava el moment amb violes i violins. Les màximes autoritats de la regió no volien faltar a la cita. Allà hi eren el batlle, el governador i el bisbe de la província. Aquest darrer no s'acabava de creure com un munt de ferralla podia volar no només pel cel sino per l'espai intergalàctic. Havia arribat el moment de salpar. Que empiece el viaje ya! L'aparell s'enlairava i els millors desitjos i propòsits invadien el pensament de tots. El zepelí es mantenia en l'aire gràcies a la seva carcassa metàl·lica aerodinàmica i a dues petites hèlix a la part inferior i una de gran a la part superior. Un tub d'escapament gegant expulsava el combustible utilitzat que s'havia convertit ja en estat gasós, en fum. Des de dalt del zepelí la nostra parella contemplava totes les estrelles de la Galàxia, una a una, amb un telescopi desplegable. També observaven com s'allunyaven del seu planeta blau i s'aproximaven al seu destí final. I premeditadament tots dos van saltar de la nau i queien, queien fent giragonses i tirabuixons en ple espai exterior. Ho havien calculat bé i al cap de poc aterrarien a la Lluna gràcies a un paraigües que feia també les funcions de paracaigudes. Fantàstic! El que no havien planejat era l'aparició d'una sèrie de criatures hostils només aterrar en territori llunar. Amb el mateix paraigües multiusos es van defensar com van poder dels petits monstres. Quan els colpejaven, misteriosament s'evaporaven. Però ells eren majoria i van aconseguir atrapar-los i lligar-los. La mort de la nostra parella semblava segura però van idear un pla de fugida que es va culminar escapant del satèl·lit a corre cuita amb un coet que era prop d'on eren. I van atravessar l'espai a més de 100 quilòmetres per hora (128 per ser exactes). I van recórrer milions d'estrelles i planetes fins ara mai vistos. Quan la benzina es va haver acabat, van caure en picat, enfonsant-se en un mar . I allí van conèixer Neptú. El rei del Mar els va oferir hospitalitat i protecció davant dels perills de les seves profunditats i els va convidar a espectacles protagonitzats per sípies lletges, calamars de mil tentacles, estrelles de mar i pops gegants. Es va fer tard i havia arribat l'hora de marxar i ho van fer amb una bombolla gegant impulsada per dues sirenes. Un cop retornats a la superfície, els esperava un vaixell de vapor que els va acollir amb cortesia. Amb la Lluna de fons, és clar; presidint l'escena.

GRANS ESCENES DE CINE -4-

2008-10-09T22:36:00.009+02:00

El jove Frankenstein és una pel·lícula extraordinària. Dirigida per Mel Brooks, és una paròdia del cinema de terror en què els principals protagonistes són Gene Wilder (sublim actuació) en el paper de Dr. Frankenstein, Marty Feldman (mític Igor; el seu gep va canviant de costat durant la pel·li) i Peter Boyle com a Monstre. El film té una sèrie d'escenes fabuloses. Aquí en teniu una. Amb subtítols per a sords...

- Ara entraré aquí dins. Acosteu-me l'espelma.

- No!!!
- Sí!!!

- L'amor és l'unica cosa que pot salvar a aquesta pobra criatura. I jo el convenceré que és estimat encara que em costi la meva pròpia vida.
- És igual el què sentiu aquí dins. No importa si els meus crits són cruels o terrorífics. Sobretot NO OBRIU AQUESTA PORTA o tirareu per la borda tot el treball que haurem fet abans. Ho heu entès?
- NO-OBRIU-AQUESTA-PORTA.

- D'acord, doctor.
- El meu condol...

Un cop dins.......

- Aaaaaaaaaaaaaaaaaaah!!

- Deixeu-me sortir d'aquí dins, per Déu! Deixeu-me sortir! Què passa? No heu entès que abans estava fent una broma! No sabeu el què és una broma o què? Hahahahaha. Per Déu, treieu-me d'aquí! Obriu aquesta maleïda porta o us arrencaré el vostre cap podrit quan surti. Mama!

- Nain!
- Aaaaaaaaaaaaaaah!

- Hola estimat! Ets preciós, ho saps? La gent se'n riu de tu, la gent t'odia. Però saps per què t'odia? T'odien perquè et tenen enveja.
Mira't bé: aquesta cara de nen, aquest dolç somriure. Vols que parlem de les teves capacitats físiques? Vols que parlem dels teus ideals olímpics? Ets un Déu! I escolta'm bé: tu no ets cap dimoni. Ets bo!!

Uhhhh (plors desconsolats)

- Bon xicot, bon xicot... Ets el fill d'un àngel. (.....)
- T'ensenyaré, et mostraré cada paraula, cada frase, cada moviment, cada cosa.... Junts, tu i jo, farem la major contribució a la ciència des del descobriment del foc!

- Dr. Fronkensteen, necessita ajuda?

- El meu nom és... Frank-ens-tein!!!!!!!!! (amb cara de desquiciat)

Young Frankenstein (1974)

LLISTES - 2 - The Strokes

2008-09-29T23:34:00.004+02:00

1. Someday

2. Juicebox

3. Last night

4. You only live once

5. Heart in a cage

BRUNO ORO

2008-09-28T21:04:00.005+02:00

La gent està molt grillada. I el problema és no assumir la part de bogeria que tots tenim perquè tots l'hem de deixar anar una mica aquesta part de bogeria. No l'hem d'ocultar ni refrenar. Per això penso que parlar sol és una gran cosa, és una cosa molt necessària parlar sol.
Jo crec que l'humor ha de ser una combinació de surrealisme, veritat (és a dir agafar la realitat i mostrar-la tal i com és) per llavors sortir d'ella. Absurd, surrealisme i còpia.

Bruno Oro és un actor camaleònic que és capaç d'interpretar una vintena de personatges totalment diferents l'un de l'altre en un dels espais televisius d'aquesta tardor: VINAGRE. Al costat de Clara Segura, mostren una realitat tan convencional com la de qualsevol de nosaltres i l'esmicolen a bocins amb la presència d'un seguit de personatges inquietants, delirants i cretins a estones.

GRANS ESCENES DE CINE -3-

2008-09-25T23:36:00.003+02:00

Paul Newman fent el cràpula en una partida de pòquer en un tren: "Eso le pasa por querer farolear". Aquesta frase ja forma part de l'imaginari col·lectiu de molta gent.

EL GOLPE (1973)

LLISTES - 1 - Bases (Barça)

2008-09-25T22:33:00.004+02:00

Base = cervell, entrenador a pista, coneixedor del joc i de l'equip, intel·ligència, genialitat, visió, passada, assistència... ARTISTA!

1. Sarunas "Saras" Jasikevicius

2. Juan Ignacio "Pepe" Sánchez Brown

3. Alexander "Sasha" Djordjevic

4. Shammond Williams

5. Salva Díez

GRANS ESCENES DE CINE -2-

2008-09-17T23:50:00.002+02:00

Louis de Funes en acció.

LAS AVENTURAS DEL RABBI JACOB (1973)

SSSHHHHHHHHH

2008-09-17T18:29:00.004+02:00

No podria explicar-t'ho en paraules. Ni molt menys posar-hi veu.
Sí sé però, que la lluita està oberta, que correré per una platja infinita fins a quedar exhaust, rebentat, amb el cor a mil. Llavors (dret però amb les mans sobre els genolls), miraré enrere, amb gotes de suor calenta front avall. I del silenci més aclaparador començarà a sonar una cançó. Primer serà imperceptible però anirà agafant volum. Un so que acabarà sent eixordador i de densitat creixent...

GRANS ESCENES DE CINE -1-

2008-09-09T23:18:00.005+02:00

Aquí veiem Woody Allen com es fa l'orni mentre la seva companya de vagó està sent brutalment agredida. Impagables les ganyotes del mestre. Fixeu-vos que el paper d'un dels macarres el protagonitza un jove, jove Sylvester Stallone.

BANANAS (1971)

EPISODI 6

2008-09-09T20:10:00.003+02:00

NO NEWS, GOOD NEWS.

Ja fa uns quants dies que respirem una relativa tranquilitat en el nostre hàbitat laboral. No ha entrat ningú armat, ni sota els efectes de psicotròpics (això no ho podria assegurar del tot). Ningú vestit amb escafandra preguntant pel camí més curt cap a l'espai. Cap individu equipat amb una escombra imitant l'Estàtua de la Llibertat. Tampoc ningú reclamant democràcia a la República "Democràtica" del Congo ni preguntant per la mort de Manolete. No ha baixat cap Àngel del cel, no...

O potser sí. Una poetessa urbanita de 72 anys em va regalar un llibre. El seu llibre: LES MEVES RIMES 2.

Amb dedicatòria inclosa:

"DESITJANT QUE GAUDEIXI LLEGINT,
I NO FENT SEMPRE NÚMEROS"

THE KILLERS

2008-09-02T13:26:00.005+02:00

Per destensar la corda, una mica de música. Silenci, si us plau...

EPISODI 5

2008-08-24T18:15:00.003+02:00

Divendres 22 Agost 2008 (22 08 2008) 10:15 AM

Riiing Riiing

-És per tu, truquen del Jutjat de Guàrdia- em va dir la companya, passant-me l'auricular del telèfon.

- Si? Digui'm?
- Le llamo del Juzgado de Guardia de Detenidos número 3. Tendría que acercarse aquí en Paseo Luis (sic) Companys para hacer una rueda de reconocimiento por los hechos acontecidos el pasado miércoles. Le espera el juez.
- De acuerdo. Deme una hora para organizar la oficina y voy para allá.

A les 13:30 estava esperant l'advocat que em representaria en nom de l'empresa davant dels jutjats. El lletrat baixava expressament de l'Escala interrompent les seves vacances. Per fi arriba, ens saludem i entrem dins. Ens esperem de peu en un dels passadissos. Ens comenten que no caldrà fer la roda perquè no tenen suficients elements amb el físic semblant al de l'atracador. Hi haurà judici urgent: 19 de desembre (urgent?). Llegeixo la pena de presó que demana el jutge i se'm cauen els collons a terra...

EPISODI 4

2008-08-23T18:43:00.002+02:00

Dijous 21 Agost 2008 (21 08 2008) 12:30 PM

- Hola, queremos hablar con el director.
- El director está de vacaciones. Qué queríais?
- Venimos por lo de ayer. Qué ocurrió ayer?
- Explicaros antes vosotros mejor. Qué queríais?
- Mi hijo vino ayer y se llevó un dinero que no era suyo y vengo a devolverlo.

¡LA MARE QUE EM VA PARIR! ¡Toca't els collons!
Embolica que fa fort!

-Pase al despacho por favor.

L'escena del despatx no la podré oblidar fàcilment. La imatge d'una mare (acompanyada d'un conegut seu) trencada per la meitat, plorant desconsolada, amb l'ànima a l'alçada del terra, desesperada. Venia a tornar una part molt important dels diners que el seu fill s'havia endut. I per fer-ho s'havia empassat l'orgull i la dignitat, agafar un tren i plantar-se a Barcelona. És l'amor etern d'una mare que donaria la seva vida per salvar la decadència d'un fill amb problemes greus de salut i d'adicció. Aquells 20 minuts xerrant amb ella van ser com una llarga pessigada al cor. Fins que va arribar en Franky que se la va endur a comissaria a declarar.
I jo em vaig asseure a la cadira intentant asserenar-me i analitzant el que havia passat en poc més de 24 hores...

EPISODI 3

2008-08-23T18:26:00.002+02:00

Dimecres 20 Agost 2008 (20 08 2008) 12:10 PM

Giro el cap i veig la companya plorant, quasi tremolant. Ens mirem. Estem bé. Amb un "sustu" de can collons al cos però intactes...
Quina sensació més estranya... Ens sentim sols, despullats i amb el cor a 2000 polsacions...
Se succeeixen els esdeveniments: arriben els Mossos, Policia Judicial, Policia Científica (ens ensenyen la placa com a les pelis), Cap de Zona de l'entitat financera, un company d'una oficina propera de recolzament...
Ens presten declaració (agent Francesc, Franky pels amics). La noia pregunta si ella també ha de declarar i en Franky li etziba: sí i depèn de com potser et detindré i tot. Ella somriu. No ho sap però s'acaba d'enamorar del Mosso...

EPISODI 2

2008-08-23T11:27:00.002+02:00

Dimecres 20 Agost 2008 (20 08 2008) 12:05 PM

A l'oficina es respira tranquilitat: 0 clients. La companya enganxada al telèfon no és conscient de la que ens caurà al damunt en pocs segons... I jo tampoc...
Fem entrar un home amb ulleres i mirada cansada d'una edat aproximada de 50-55 anys i prim com una canya de pescar. El seu rostre també està repercutit pel pas dels anys o per ves a saber què... Un cop tenim el personatge a dins ens adonem que està fumant. Jo mateix li dic:

"Caballero, aquí dentro no puede fumar"

Ell, obedient, surt al carrer, llença la cigarreta de tabac negre i torna "cap dins".

"Quiero abrir una cuenta"

Després d'un tiki-taka de preguntes curtes per part meva i respostes encara més curtes per part seva, em treu un ganivet de cuina gastat, rovellat. M'amenaça amb la seva mà dreta amb l'arma blanca i amb l'esquerra em treu una bossa negra i em diu que l'ompli de billets. La companya penja el telèfon. Allò no pinta bé. Ha començat l'espectacle!

Li dic que no tenim diners als calaixos. L'home que a més de tenir la mirada cansada ara la té perduda decideix envair el nostre espai. Ganivet en mà, va obrint tots els calaixos (el tenim just al costat!!) com buscant el setè cel, fins que efectivament s'adona que, de moment, està fracassant...

Finalment (pensant bàsicament en la nostra integritat física) s'endú un botí després d'entregar-li uns quants billets de la màquina dispensadora. Fent-ho, evidentment, per petició expressa seva. No hem d'oblidar el petit detall: porta un ganivet a la mà i no sembla que sigui per pelar cebes o trinxar all i julivert. Mentrestant ens va comentant la jugada: que necessita els diners, que no vol fer mal a ningú, que està molt malament...

Ha arribat l'hora de dir adéu també. Com a mínim és educat i es despedeix amb un:

"Adiós y gracias"

I jo penso llavors dues coses.

1. Gràcies i perdona
2. Sort que no ha vingut a esmorzar cap dels companys de birra d'ahir!

EPISODI 1

2008-08-23T11:16:00.002+02:00

Dimecres 20 Agost 2008 (20 08 2008) 1:00 AM

I va arribar el moment de dir adéu després d'un parell de cerveses i sopar per Gràcia.

"Ei, que demà hauré cobrat! Qui vulgui que es passi a l'hora d'esmorzar per l'oficina que el convido"

IMPOSSIBLE IS NOTHING

2008-07-13T22:38:00.003+02:00

Su madre se había marchado por la mañana temprano y los había dejado al cuidado de Marina, una joven de dieciocho años a la que a veces contrataba por unas horas para hacerse cargo de ellos a cambio de algún dinero.
Cuando el novio de la jovencita llamó para invitarla a un paseo en su coche nuevo, Marina no dudó demasiado. Después de todo, los niños estaban durmiendo como cada tarde, y no se despertarían hasta las cinco.
Apenas escuchó la bocina cogió su bolso y descolgó el teléfono. Tomó la precaución de cerrar la puerta del cuarto y se guardó la llave en el bolsillo. Ella no quería arriesgarse a que Marco se despertara y bajara las escaleras para buscarla, porque después de todo tenía sólo seis años y en un descuido podía tropezar y lastimarse. Además, pensó, si eso sucediera. ¿cómo le explicaría a su madre que el niño no la había encontrado?
Quizás fue un cortocircuito en el televisor encendido o en alguna de las luces de la sala, o tal vez una chispa del hogar de leña el caso es que cuando las cortinas empezaron a arder el fuego rápidamente alcanzó la escalera de madera que conducía a los dormitorios.
La tos del bebé debido al humo que se filtraba por debajo de la puerta lo despertó. Sin pensar, Marco saltó de la cama y forcejeó el picaporte para abrir la puerta pero no pudo.
De todos modos, si lo hubiera conseguido, él y su hermanito de meses hubieran sido devorados por las llamas en pocos minutos.
Marco gritó llamando a Marina, pero nadie contestó. Así que corrió al teléfono que había en el cuarto (él sabía cómo marcar el número de su mamá) pero no había línea.
Marco se dio cuenta que debía sacar a su hermano de allí. Intentó abrir la ventana que daba a la cornisa, pero era imposible para sus pequeñas manos destrabar el seguro y aunque lo hubiera conseguido aún debía soltar la malla de alambre que sus padres habían instalado como protección.
Cuando los bomberos terminaron de apagar el incendio, el tema de conversación de todos era el mismo ¿Cómo pudo ese niño tan pequeño romper el vidrio y luego el enrejado con el perchero?
« ¿ Cómo pudo cargar al bebé en la mochila?
« ¿ Cómo pudo caminar por la cornisa con semejante peso y bajar por el árbol?
« ¿ Cómo pudo salvar su vida y la de su hermano? ».
El viejo jefe de bomberos, hombre sabio y respetado les dio la respuesta:
- Marco estaba solo... No tenía a nadie que le dijera que era imposible, que no iba a poder.

SOM ALLÒ QUE ENS FALTA?

2008-05-19T22:09:00.003+02:00

I llegint i buscant i buscant i llegint m'he topat amb això...

Som allò que ens falta? Jo diria que sí. Ens mou allò que no tenim, materialment i espiritual. El dia a dia necessita reptes, fer coses que t'agradin, intentar que els dilluns i els dimarts siguin diferents, que la nit no s'assembli al dia, que l'estiu i l'hivern no tinguin res a veure. Sembla una tonteria, ja ho sé, però estic començant a descobrir-ho. La cultura popular ens diu que mai és tard per canviar o que rectificar és de savis i crec que és veritat. Necessitem objectius i, poc a poc, anar renovant-los perquè quan s'aconseguiexen, perden certa importància. Allò que tens comença a perdre valor i ja vols una altra cosa.

Som allò que ens falta? Sí, n'estic convençut. No cal parlar-ne més.

TOT CANVI GENERA OPORTUNITATS

2008-05-12T20:28:00.002+02:00

Dilluns tarda de festa, segona pasqua (allargament del diumenge). Apalancament del sofà davant la TV. Ulls mig tancats. Mal de cap.
Tomàs Molina apareix a la pantalla. Resulta que presenta el seu llibre(en aquest país és capaç d'escriure llibres Oscar Nebreda i tot) i de cop sentencia: "Tot canvi genera oportunitats".
Aquesta és la idea. Aquesta ha de ser la idea.
(El bo d'en Molina parlava del canvi climàtic, però m'és igual)

EL TEATRE DE L’ABSURD

2008-04-02T22:38:00.008+02:00

Fa uns instants que acabo de ser víctima d’un d’aquells diàlegs que podríem qualificar d’absurds. I ho vull compartir amb tots vosaltres.
Us situo, amics lectors.
Ahir vaig estrenar TV (una plana d’aquestes de 32”) i en intentar sintonitzar els canals vaig comprovar que no n’agafava bé cap. El que es veia millor era el Canal 33 (apart de poder gaudir de les exhibicions de talent de Pepe Sánchez Brown* el segon canal català no li acabo de trobar l’intringulis). Vaja un desastre.
Després de barallar-me amb un comandament a distància desconegut, vaig creure que la millor opció era preguntar l’endemà als veïns de baix si hi havia antena col·lectiva al terrat. Aquest deuria ser el problema, que no n’hi hauria cap d’instal·lada.
El dia següent (és a dir avui) he anat a passejar pel barri i de tornada (serien les 19:30) he parat al primer pis, he agafat aire, i he picat al timbre del veí per preguntar-li si sabia alguna cosa de les antenes de TV de la nostra finca. Els aproximadament 5 segons que han passat des de que el meu dit s’ha separat del timbre fins que una dona gran, amb bata verd fluix d’estar per casa i amb els cabells demanant a crits una visita a la perruqueria, m’han semblat llarguíssims. Però ja no podia fugir. Quina mandra!!
Quan he acabat d’exposar-li a la veïna (sra Montserrat) la meva problemàtica amb la TV, ella m’ha confirmat que efectivament el problema és de l’antena. Una cosa tan senzilla de dir, oi? Feu la prova a casa si us plau: El problema és que no hi ha antena. Quant heu trigat a dir això? 2 segons? 3 si es diu molt a poc a poc… 1 si es diu ràpid…
Jo he estat 27 minuts de rellotge escoltant les explicacions de la sra. Montserrat que no ha estalviat detalls donant voltes i més voltes al tema: m’ha relatat la vida i miracles de la dona que vivia abans al meu pis (que si mirava poc la tele i només ho feia amb TVE), que si ells van instal·lar la seva antena fa un munt d’anys i la van posar llarga, llarga, llarga perquè l’hotel del costat els hi tapava les ones, que si només ella té la clau del terrat, que si el seu fill va fer la mili a Sant Climent amb el Pere Tàpies i que que si bla bla bla bla…
Després d’aguantar estoïcament el recital “taladrador” de la veïna he pujat a casa, he encès la TV per donar ambient al pis i m’ha semblat que de l’aparell mateix sortia una veu coneguda… M’he fixat en la imatge i hi he vist el rostre de la sra. Montserrat que encara seguia destrossant-me neuronalment. Ràpidament, espantat, he pitjat l’off del comandament i m’he jurat a mi mateix que no encendria més la TV fins que no estigui feta la instal·lació de l’antena al terrat. Per si de cas hi té alguna cosa a veure…

*Pepe Sánchez Brown és sinònim de classe, elegància i imaginació.

Ja veureu com no us menteixo

HISTÒRIA AMB DOBLE FINAL

2008-03-19T20:29:00.007+01:00

I de cop va entrar ell (el malfactor, el delinqüent, el lladre, el malparit, el desesperat, l’atracador). S’havia colat a l’oficina darrere d’un client habitual amb un passamuntanyes i tot posant-li una navalla al coll es dirigia a mi en els següents termes: “Dóna’m la pasta imbècil, dóna’m 3000 euros o li rebento el coll. Ràpid collons que vinc amb el mono i no estic per òsties”

FINAL 1:
“Treu la navalla del coll del sr. Pons, si us plau” vaig dir.
“No em toquis la pebrotera i comença a treure billets per la màquina” va contestar espitós.
“No m’has sentit? Guarda a la butxaca el teu ganivet de tallar cebes” li deia saltant el mostrador i posant-me dret al seu costat al vestíbul de l’oficina.
“Vols guerra, mitjaòstia?” m’amenaçà tot deixant anar el sr. Pons i apuntant-me amb la seva navalla directament…
“Vigila que encara et faràs mal si intentes punxar-me amb això” mentre pronunciava aquestes paraules li vaig clavar una puntada dura, seca, als collons amb totes les meves forces que va doblegar-lo. Un cop a terra, immobilitzat pel dolor, vaig aprofitar per etzibar-li un cop de colze a la cara i treure-li el passamuntanyes.
“No juguis amb foc company i menys amb mi”

FINAL 2:
“Tranquil, tranquil” li deia nerviós.
“Estic molt tranquil. No em tornis a dir tranquil. I dóna’m la pasta o el forado” pronunciava aquestes paraules serrant les dents.
“Aquí al calaix només tinc bitllets de 5… Vols les monedes?” vaig preguntar.
“Sí, i ara comença a treure pasta per la màquina. Va!!!! Ràpid, desgraciat”
“Només puc treure 2.000 euros pel dispensador sense que es dispari l’alarma”
“Espavila o el punxo, GILIPOLLAS!!”
“Vols també la meva corbata? És de Zara però he pensat que al ser així fosqueta et faria joc amb el passamuntanyes”
“Posa-la també al sac”
“I els meus calçotets? No són de marca però t’ho juro me’ls he posat nets aquest matí…”
“Ho vull tot, CAGUMDEU. Posa corbata, camisa, americana, rellotge, calçotets, mitjons, dignitat”
“Va bé tot això?”
“Sí”
“I de regal una botelleta de vi gentilesa del banc. Veus com parlant la gent s’entén. Torna quan vulguis, amic!” li vaig dir aixcant-me a saludar-lo amb una mà i tapant-me les vergonyes amb l’altra.

CAMISA DE FORÇA

2007-09-21T19:07:00.000+02:00

M'acabo de quedar tancat a l'habitació. Sí amics, en aquests precisos instants estic reclòs a la meva pròpia estança. El mànec de la porta no es deixa dominar i malgrat els meus esforços (ho he intentat del dret, del revés, amb les mans apretant cap endins, cap enfora, amb un peu pressionant la porta, donant cops amb l'espatlla) no cedeix. Finalment em rendeixo. Ho intento per últim cop amb un DNI (al més pur estil McGiver). No hi ha fortuna. Estic empresonat a casa meva, dins la meva habitació, a l'espera de que alguna ànima caritativa o àngel diví em vingui a rescatar. És gruixut això, amics.

Potser és que DéuNostruSenyor, a la vista del meu comportament, ha decidit privar-me de llibertat. O potser em vol protegir dels mals i de les desgràcies del món exterior més enllà d'aquesta porta. Una porta d'uns 15 centímetres de gruix que em té presoner. Centímetres que ara mateix em separen de ser lliure.

BAKER’S BLUES

2007-08-09T17:54:00.000+02:00

Aquesta és la història d’un forner. La història trista d’un forner humil de 52 primaveres. Un home de nacionalitat uruguaiana amb dona i set fills que regentava un forn acabat de remodelar just davant del meu lloc de treball. Horari: 6 del matí fins les 23:00. El negoci (el capital) estava a mans de sa germana. I “desavinencias irreconciliables” amb ella l’han fet abandonar.
Discussió amb la capitalista? Mala organització? Apropiació de gènere? Números vermells? Problemes amb les drogues? Maltractament verbal als empleats? Potser tot plegat? Aquestes en podrien ser algunes de les causes. Hi ha gent amb la llengua molt llarga. Qui sap…
Jo el recordo com una persona amb un somriure perpetu, sempre amb una broma plena d'enginy treient-se del barret i amb un regal especial per tu…
Pel barri diuen que ja ha marxat lluny de la Ciutat. Buscant un lloc, iniciant el seu llarg viatge. Buscant l'enèssima oportunitat en algun lloc una mica menys hostil i un punt més humà. “Que te vaya bonito Idemar!”

PD: Ara el forn tanca a les 14:00.

UN DIA EN PENEDES

2007-05-03T23:14:00.000+02:00

Notes que poden ser del vostre interès. (Repeteixo, PODEN SER, no vol dir que SIGUIN)

Los Hermanos Marx parlaven d'un dia a les carreres o d'un dia a l'òpera. Jo parlaré d'un dia a l'oficina. Sí, què passa... Em poso al mateix nivell que los Hermanos Marx. Aquí teniu unes petites gotes del que pot ser un dia de treball al barri de Sants...

· Esto es pa' mear y no echar gota (quan flipem per alguna cosa que és PER FLIPAR!)

· Sense un duro però amb estil (trosset d'una cançó de Sau aplicable als morosos de l'oficina)

· Armando Jaleo! (a l'hora de posar la combinació de les alarmes en la petita pantalla LCD s'hi pot llegir quan s'està efectuant la seva connexió: Armando (paraula que un dels dos empleats ha de dir en veu alta per què l'altra respongui a continuació: Jaleo!)

· Caix Fort (no em pregunteu perqùe però la Caixa Forta la denominem Caix Fort. Petit aclariment: cap dels dos empleats se li coneix domini amb cap dialecte de la Catalunya Nord en què s'obvia la A en els acabaments de paralues)

· Això es pot salvar (títol d'una cançó de Sau que apliquem quan un client va justet però pot revertir la situació. A vegades ens atrevim a cantar-la i tot. Aleshores, fem un "flacu" favor a la música...)

· Pastarrufa (nom amb el què comunament anomenem el diner)

· Rebut (no se sap si aquest aparaula s'escriu amb E o amb A. Depenent d'això pot voler dir una cosa o una altra). Rebut: Escrit signat en què hom reconeix haver rebut d'algú diners o una altra cosa. Rabut: dit d'aquell que té molt rabu (lleig lleig).

· "Con esa cara de idiota" (trosset de cançó que cantem quan hem de reconèixer algun error propi o aliè)

· "Como van los cubatas..." (frase aplicable al servei de valisa de l'empresa. Quan has enviat documentació al departament 892 i arriba dues vegades consecutives al 882 és que en el departament encarregat de distribuir la documentació via valisa ha corregut l'alcohol d'alta graduació en abundància).

· "Estimats amics a la vegada que companys d'auditoria" (ironia 100% per qualificar i definir els "companys" i "amics" del departament més temut de tots...)

Pot ser que continui (ho sé, tinc pendent d'acabar el viatge en metro; és que ara vaig en moto, i el krakosky; que algú desfaci l'empat tècnic que regna en el marcador)

DEBAT POPULAR

2007-03-22T20:43:00.000+01:00

Estimats amics (d'auditoria):

tinc el plaer de traslladar-vos les meves inquietuds recents. Tinc dues històries apassionants per explicar i haig de triar una de les dues per publicar-la al blog. Necessito l'ajuda de la meva parròquia que, tot i que reduïda, és fidel i no falta a la cita amb els meus escrits.
El dilema és aquest: escollir entre la història DEL KRAKOSKI o la història DELS PANTALONS. Per donar-vos alguna pista més sobre el contingut d'aquestes dues parides us en transcriuré les primeres paraules.

HISTÒRIA DEL KRAKOSKI:

"Posa'm un krakoski" li vaig dir al cambrer.
"¿Amb formatge?" va gosar dir ell.
(.......... to be continued)

HISTÒRIA DELS PANTALONS:

L'entrenament de dimecres va acabar bé, sota la dutxa tonificant amb aigua tèbia. Res feia indicar que aquell seria el principi d'una història de recerca (.............. to be continued)

Quin publicar? Adreceu els vostres vots via mail, via sms o via comentari en aquest mateix blog. No us en penedireu...

LA HISTÒRIA

2007-01-28T23:17:00.000+01:00

Aquesta és la història de........... una ensopegada.
Havia comprat el diari abans de pujar el bus. Durant el trajecte l'havia fullejat i havia deixat pel final les millors pàgines: les de bàsquet.
El gran vehicle vermell, després de tombar per Còrsega, s'havia aturat abans d'arribar al carrer Urgell. Era el moment d'abandonar-lo i enfilar a peu el camí planificat.
Amb el diari entre mans llegia concentrat un anàlisi molt interessant sobre la mentalització d'un jugador croat en un prematx de Lliga Europea; quan de sobte el meu peu dret topava amb algun objecte que jo, despistat de mena, havia obviat. Això em va originar un desequilibri que em va durar tres passes fent com si ballés una espècie de dansa africana molt particular. Mig metre més enllà i per sort encara en peu, vaig tornar enrere bàsicament per dos motius: 1r. Volia analitzar in situ el perquè de la meva ensopegada: resulta que una maleïda llamborda* s'havia sobreposat a una altra generant un desnivell d'un parell de centímetres decisius. 2n. Recular descalç per recuperar la meva bamba que havia quedat atrapada a la fatídica trampa de la vorera.

I és que ja ho deia aquell: "Si lees, no conduscas"

* " Porque cuando se llovía (...) hemos puesto unos "llamobrdins" "

by Nuñes, un crack

SINIESTRO TOTAL

2007-01-17T22:30:00.000+01:00

Avui dimecres 17 de gener de 2007 han declarat SINISTRE TOTAL la meva moto.

No l'he poguda estrenar.

Ja és mala sort.

SÉPTIMO ARTE de Siniestro Total

Mundo de color ilusión y fantasía pipas,
chocolate,caramelos, palomitas
sesión de tarde,sesión de noche
con todos los héroesdel celuloide.
Historias para niños,historias para viejos
visite nuestro bar en el entresuelo
guión original para revivir la vida cotidiana en la guerra civil.
Si (¿qué?) si no tienes bastante
Ah! (¿qué?) haberlo pensao antes
Lo (¿qué?) lo tienes delante
Es el séptimo arte.
Pedimos subvención y engañamos al ministro
robamos la pasta y si me acuerdo no te he visto
nuestros desnudos son justificados
no hay presupuesto para vestuario.
Somos incapaces de rodar algo decente
vivimos haciendo spots de detergente
Venecia, Berlíny San Sebastián
sobornamos al jurado para poder ganar.
Si (¿qué?) si no tienes bastante
Ah! (¿qué?) haberlo pensao antes
Lo (¿qué?) lo tienes delante
Es el séptimo arte.
Oiga acomodador, acomódeme a éste
se calle ese niño inmediatamente
Cuadro! Foco! Qué mierda de pantalla
arroja la bomba que escapa la metralla.

LA MOTO

2007-01-03T22:26:00.000+01:00

Com alguns de vosaltres ja sabreu, farà cosa d'un mes em vaig comprar una moto. De segona mà. Em va costar uns 200 euros i 300 més reparar-la. Fins aquí correcte. Després de 3 dies d'anar-la a buscar al taller (gràcies i perdona Querol), em llevo un dilluns pel matí i em trobo la meva Skipper 125 sense un retrovisor, amb la matrícula arrencada i amb tot de desperfectes a la carcassa. Es veu que una tal Rosa Maria Rojo Vilas (ofereixo molts Pounds per la seva calavera) s'havia endut per davant la meva moto i 11 més amb el seu cotxe. Després de molts tràmits, de trucades a l'asseguradora pertinent i fins i tot d'emprar una identitat falsa (el nom de la moto encara anava a nom de l'antic propietari: Cristòfol A. G.), la FIATC va autoritzar-me a portar la moto al taller per peritar-la tant aviat com fos possible... Fantàstic!

L'únic inconvenient era traslladar el vehicle des de casa meva (tocant la Monumental) fins al mecànic (carretera de la Bordeta, prop del mític i entranyable Toledo). La moto funcionava, però circular sense assegurança, sense la fitxa tècnica del vehicle, sense anar a nom meu i sense la matrícula del darrere era, convindreu amb mi, temerari.

Estava decidit a fer-ho, però.

Després d'aconseguir un casc (sense finestreta, mercès i disculpa Medir Tejado) vaig baixar un dimecres al vespre al carrer, vaig observar "la cosa" i em vaig autoconvèncer que no passaria res i que la Guàrdia Urbana estaria fent els carajillos de quarts de deu de la nit...

"He posat la clau i he donat contacte... Tot bé... Surt molt fum blanc del "tubu descape" (malament!)... Em poso el casc, trec el cavallet... Giro el cap i em topo amb una patrulla dels Mossos d'Esquadra davant dels meus nassos que des del cotxe s'adonen ràpidament que manca la matrícula a la meva moto..." Txan Txan Txan Txan Txan (peli de por)

Em pregunten: "¿A dónde vas?" (em sobta que sigui en castellà, creia que els Mossos portaven barretina i bevien en porró...) "No, no, acabo de llegar (apagant ràpidament l'Skipper)" "¿Ah, y de dónde vienes?" (pregunta al més pur estil Pelegrí Pelegrí Pelegrí) "No, no, es que me iba pero al final no" (Acorralado!) Els hi he resumit el meu cas i m'han desitjat sort en la meva travessia per Barcelona sense documentació.

Al final he arribat a bon port i he deixat la motocicleta davant del taller. Demà, la deixaré al mecànic."

DARRERE LA LLEBRA

2006-09-15T15:08:00.000+02:00

Quan avui al matí he sortit al carrer amb el Creative "entxufat" m'he sentit com una petita formiga enmig de moltes d'altres amb l'inconvenient que feia poc que m'acabava de llevar i avançava més lenta que les altres. M'envoltaven per la dreta, m'atropellaven per l'esquerra... Ah! Maleïda urbs! Quanta gent! I tothom caminant ràpid! Deuen tenir cita avui!

Em trobava a mitja distància entre casa meva i casa els meus pares i com que m'agrada anar amb autobús he anat a buscar el 54 a plaça Universitat per anar a dinar allà, amb els pares. El trajecte ha transcorregut amb normalitat i quan he baixat del vehicle a la confluència dels carrers Londres i Calàbria m'he dirigit amb passa ferma cap al meu destí. M'he aturat davant del quiosc (a 10 metres escassos de la parada d'autobús) per mirar la premsa (l'esportiva és la més divertida) i per casualitat he vist la cara d'un dels grans triomfadors d'aquest estiu: Pepu Hernandez. Era una revista que crec que es deia Economia; m'he escarrassat a mirar el preu (l'he localitzat a la portada, petitíssim i en vertical): 4 Euros. Car, car, he pensat. Però al personatge li tinc una especial admiració de fa temps... I no parlava estrictament de bàsquet si no de com gestionar grups i situacions "especials". M'he posat la mà a la butxaca per treure el meu moneder que contenia alguns bitllets curosament doblegats... MERDA!!!! No els tinc!!!! El moneder amb les targetes, el DNI, els diners! No pot ser!!!! Macagum Sant Patrás!!! M'ho he deixat al seient de l'autobús!!! Què faig?? Què puc fer??

Es tractava de prendre decisions ràpid. La primera que m'ha vingut al cap era agafar un taxi i com a les pel·lícules de suspense dir-li al taxista: Segueixi aquell vehicle gros i vermell. El taxista m'hagués respós: s'està referint al bus? I jo li hagués dit: Clar, tanoca (perdent tot el glamour de la primera frase). De seguida he pensat que aquesta opció no era vàlida: no tenia diners per pagar el taxi ni targeta per treure'n. No podia perdre temps i he sortit corrent darrera l'estel·la fumorosa del bus perquè m'he adonat que amb la mirada encara el veia. He començat a córrer (tot i el meu esguinç de grau 2 de turmell) darrere seu pensant que era impossible enganxar-lo però a la vegada sense perdre l'esperança de que rebentés una roda, que tingués un accident amb un vianant temerari o que simplement s'averiés el motor. Quan semblava que retallava distàncies amb l'aparell, el carrer Numància m'ha tallat la progressió; semblava que el perdia per sempre i amb ell, les meves pertinences. No semblava un bon pla intentar atravessar Numància amb els cotxes baixant a tota velocitat i jo mig coix... Llavors m'ha vingut al cap fer drecera per carrerons de Sants i intentar atrapar-lo a l'Avinguda de Madrid. Així ho he fet. Estava ja quasi exhaust. Era especialment dur observar com tenia a tocar el bus (50 metres) però no podia de cap manera fer-lo aturar una mica més del normal o que anés més a a poc a poc per poder enxampar-lo. M'he fet unes reflexions metafísiques absurdes de l'estil: "Aquesta persecució té algun doble sentit amagat?" "És una metafòra de la meva vida i la lluita que suposa les coses que vols o necessites i que ara mateix no tens?" "O de que no et pots rendir davant l'adversitat?"

Els meus 95 Euros i les meves targetes (una de dèbit i una de crèdit, no us penseu) viatjaven allà, soles. O això pensava jo, perquè ben bé podria ser que algú ja se les hagués apropiat i hagués baixat en alguna parada abans amb el "botí". Quan estava a punt de tirar la tovallola, he vist que el bus s'aturava en un semàfor i trigava a arrencar. Això m'ha suposat retallar distància i apropar-me molt, i si no parava de córrer potser tindria premi... El bus s'ha tornat a aturar perquè tenia parada davant de l'església de Santa Tecla (una de les 3 més lletges del món sense exagerar). El tenia a 15 metres quan ha tancat la porta i ha seguit el seu camí per Avinguda de Madrid... He seguit corrent i he aprofitat que una moto s'havia aturat al bell mig del carril únic de la via i que el 54 ha hagut de frenar fins a aturar-se. Des de fora he fet gestos al conductor perquè m'obrís les portes. Hi ha accedit. Li he dit que m'havia oblidat unes targetes al seient del darrera. Ell m'ha respòs amb una pregunta: "Cómo te llamas?" Després de dir-li, m'ha entregat tot el que m'havia deixat i ha afegit: "Des de donde vienes corriendo?" Li he contestat: "Des de Pekín" Ha rigut i m'ha deixat baixar de l'autobús afegint: "Respira hombre, respira".

QUE NOCHE LA DE AQUEL DÍA

2006-07-27T22:40:00.000+02:00

Va ser una nit estranya. Plena d'elements extraordinaris. Després de passejades que semblaven interminables amunt i avall tots dos junts, jo em notava nerviós, fins i tot tens. El Moment s'apropava. Sí; no. Potser sí... O potser no. I a l'últim instant, quan ningú hagués apostat ni un cèntim per mi, m'ho vaig jugar el tot pel tot, arriscant-hi el coll. Ja saps de què parlo, oi?

SOMNÍFERS AL METRO ( III )

2006-06-05T22:47:00.000+02:00

En Bruce baixa a Hospital Clínic no sense abans signar-me i entregar-me la seva guitarra. Quan està atravessant les portes del vagó per abandonar-lo es creua, espatlla per espatlla, amb un altre home. Just quan ell abandona el recinte, entra l'altre. És en bo d'en Neil. Neil Finn!! Mare meva!! El cantant de veu trencada dels neozelandesos Crowded House! Amb una "txupa" de cuir i uns texans negres apretats. No és gaire més alt que en Bruce. S'asseu a la taula de just davant meu. Del sostre cau una copa, un combinat. Amb la seva mà dreta l'agafa just abans de que caigui a terra. Veu la meva (és meva ja) guitarra i me la roba (me la deixo robar). Se la posa en posició preconcert. Hi ha menys llum que abans; de fet quasi no n'hi ha. Només la que fan unes espelmes estratègicament col·locades. Qui les hi haurà posades...? Els gestos d'en Neil són d'aquell que sap que és bo fent el que fa. Traspua seguretat. I mentrestant, el vagó, a tota velocitat, creua Barcelona. Comença a cantar, entonant una estrofa que conec perfectament:

SHE WILL HAVE HER WAY - NEIL FINN

I might be old but I'm someone new she said
I'm so sore that I could cry always
in the night lay your tired arms
she will have her way
somehow I will still believe her
it's the life I've been frightened of she said
deathly silence and especially the dark
feels like I am heavy and my spirit has died
she will have her way
somehow I will still believe her
she will have her way
one day I will come back
still no end in sight
though I travel far and wide
a dying man is doing time
thinker, soldier terrified
and she will have her way
somehow I will still believe her
she will have her way
one day I will come back

SOMNÍFERS AL METRO ( II )

2006-05-27T13:21:00.000+02:00

S’obren les portes del vagó i només hi entra un individu baixet i amb caminar decidit que em recorda a algú. La seva cara m’és familiar… Porta barba de 2 dies i vesteix amb camisa i texans gastats. Passa per davant meu i agafa una guitarra que habitava al meu costat esperant que algú la prengués i l’utilitzés. No m’hi havia fixat en això. Tenia una guitarra al costat i no me n’havia adonat. L’home en qüestió es calça àgilment l’instrument a l’espatlla quan el vagó torna a quedar tancat (després del perceptiu piiiiiiip piiiiiiiip piiiiiiip avisant a tothom que el tren és a punt de marxar…) Immediatament després, les llums s’afluixen i apareix del fons de l’habitacle un focus que raja una llum blanca que il·lumina només el personatge en qüestió. El pal central on la gent s’agafa per mantenir l’equilibri pren forma de micròfon i la caixa amb l’extintor es converteix en nevera plena de cerveses. N’agafo una (o dues) mentre l’home afina l’instrument (musical) i la veu. El ciutadà sudamericà i company de trajecte s'ha evaporat inexplicablement en un obrir i tancar d'ulls... Els altres bancs es fonen i es converteixen en taules baixes i del final del vagó es desplega mecànicament un petit escenari. És aleshores que el reconec: no m’ho puc creure! És realment increíble! És ell! És en Bruce Springsteen! És The Boss!!! Comença a acariciar la guitarra amb els seus dits. No tinc temps ni per al·lucinar perquè l’espectacle ja ha començat. Només ell, la música i jo (i les birres). Se’n desprenen uns acords suaus però ràpidament reconec la cançó i m’hi capbusso. Pura màgia. Si us plau, que ningú em robi aquest moment, penso:

I'M GOING DOWN - BRUCE SPRINGSTEEN

We sit in the car outside your house, whoah
I can feel the heat coming ’round
I go to put my arm around you
And you give me a look like I’m way out of bounds
Well you let out one of your bored sighs
Well lately when I look into your eyes
I’m goin’ down...
We get dressed up and we go out, baby, for the night
We come home early burning, burning in some fire fight
I’m sick and tired of you setting me up, yeah
Setting me up just to knock-a knock-a knock-a me down
I’m goin’ down...
I pull you close to me baby, but when we kiss I can feel a doubt
I remember back when we started
My kisses used to turn you inside out
I used to drive you to work in the morning
Friday night I’d drive you all around
You used to love to drive me wild, yeah
But lately girl you get your kicks from just driving me down
I'm goin' down down down down
I'm goin' down down down down

SOMNÍFERS AL METRO ( I )

2006-05-27T12:29:00.000+02:00

Quan em vaig aixecar al matí per anar a treballar ja m’ho temia. Avui seria un dia de desgast. I ara que són les 11 tocades de la nit ho corroboro al 100%. I a sobre haig d’agafar el metro per arribar a casa, ficar-me dins el llit i no pensar en res. Quantes coses! Res excitant m'espera del que resta del dia. Estic cansat i donaria 2 dits del peu (per què serveixen els dits del peu?) si fent una palmada de mans pogués traslladar-me físicament i científica d’immediat a la meva habitació (i amb el pijama ja posat preparat per afrontar amb garanties les hores de son necessitades i desitjades). Com és possible que la humanitat encara no hagi inventat res semblant. Som capaços de crear neu de mentida, conrear tomàquets triangulars o fer una còpia exacte de qualsevol ésser animal; però una cosa tan elemental com desplaçar-nos en trajectes curts a velocitats supersòniques sembla que encara no està al nostre abast. Això és un toc d’atenció als savis i genis del món. Espavileu i inventeu-ho, xavals! Pensant en aquestes idiotades he arribat resignat a la meva sort a la parada de metro i després de treure la meva T-50/30 (no és cap arma de foc ni les meves mesures de res, estigueu tranquils) i de baixar les escales fins a l’andana, m’he assegut als bancs (lletjos amb ganes, de fet tota l’andana fa pena) i he esperat el comboi. L’indicador de temps marca 5:35…. M’armo de paciència…. L’espera se’m fa llarga i esgota les meves escasses reserves de neurones… Estic assegut amb la mirada perduda i fixada en un punt. Em sento més aprop de ser una planta que un ésser humà. Per fi arriba el metro. Hi entro i el vagó és habitat només per un ciutadà sudamericà mig adormit. M’assec als seients de davant seu. Els ulls comencen a pesar-me, les parpelles s’obren i es tanquen massa lentament…”Pròxima estació Hospital Clínic” …

TAAACK!!

2006-05-01T16:09:00.000+02:00

Taaackk!
Increible però cert. Un petit esclafit sec i curt ha anat acompanyat d’una insuficiència d’electricitat al pis. Ha marxat el llum mentre gastava el meu temps mirant la TV. A fora és fosc, són quarts d’una d’un diumenge. Els moments inicials de desconcert han precedit un plantejament de la nova situació; ¿serà “cosa nostra” o tota la finca estarà afectada? Obro la porta d’entrada de casa i m’adono que no hi ha llum a l’escala… Amb resignació i a les palpentes aconsegueixo trobar l’encenedor. Agafo una espelma de l’Ikea. L’encenc i torno al menjador on l’únic aparell que encara aguanta la crisi energètica és el portàtil. La bateria fa la seva feina i manté en funcionament l’aparell. La llum de l’espelma es va esgotant i ja fa poca claror. D’un moment a l’altre dirà prou. És el meu compte enrere abans d’anar a dormir. Miro per la finestra assegut davant l’ordinador. Els fanals enlluernen molt vagament la cruïlla i desprenen un color tènue ataronjat. La Sagrada Família vigila els meus moviments. I uns núvols blancs enterenyinen el cel. Mentrestant escric aquestes línies… Es compleixen els pronòstics i la flama no triga a apagar-se. Bona nit.

EL PREU

2006-04-11T09:17:00.000+02:00

I sempre surt el típic imbècil que diu que ell ni es ven ni es deixa comprar perquè no té preu. Quan Felipe González va dir que Aznar i Anguita eren la mateixa merda va ser acusat de barroer, però estava definint un espai moral on els puristes a ultrança d'una cosa s'acaben assemblant als que se la passen pels collons. Els miserables que vendrien la seva mare per quatre pessetes no són tan diferents dels que criticaven que Figo se n'anés al Madrid després de tancar una operació de més de 10.000 milions de pessetes. Qualsevol xiulador d'aquell dissabte al Camp Nou s'hauria venut al madridisme més cheli a canvi del deu per cent d'aquella xifra. Per sort, la mateixa mediocritat que els du a no adonar-se d'aquesta circumstància els estalvia la vergonya d'abaixar-se els pantalons davant un xec perquè ningú en plenes facultats mentals pagaria ni un cèntim per tanta cretinesa. Figo, com a mínim, sabia que tenia un preu, que el Barça li havia aportat tantes coses com a jugador com ell a l'equip, i que posades determinades xifres damunt de la taula, i després del diletantisme amb què el va tractar la darrera directiva Núñez, potser havia de prendre una determinació, atès que ell al capdavall és un professional, que la vida del futbolista és curta, i que els cridaners d'entrepà i cervesa no li vindran a pagar les factures de la llum quan envelleixi. Figo tenia un preu i es va donar per comprat quan algú va pagar-lo. El problema dels qui creuen que no tenen preu és que un dia arriba l'home de diners i aleshores, davant de tanta moneda junta, es perden: no hi estan acostumats. Naturalment s'acaben venent, i a sobre a baix preu, rebentant tarifes. Després, les dificultats que tenim els altres per tornar-les a apujar.

Salvador Sostres

Foto: ¿traïdor o professional?

FAUNA AUTÒCTONA

2006-04-01T13:30:00.000+02:00

Fa uns pocs dies que m'he incorporat al 100% al "wonderful world" laboral. Resulta que per circumstàncies de la "company" m'han ofert un contracte via ETT d'Obra i Servei. Jo hi he accedit.
Ja coneixia als companys de departament, però ara, al passar 8 hores al dia amb ells m'he adonat d'unes quantes coses: allò és la Selva, un "sálvese quien pueda" en què cadascú va a la seva per resoldre els problemes propis del dia a dia. També he comprovat que la gent respon a uns arquetips molt marcats. Anem a fer un petit repàs de la fauna amb què haig d'enfrontar-me dia sí i dia també:

"La que s'escaqueja": dona experimentada voltant els 60 anys i que és una autèntica especialista en endinyar els seus marrons a la gent del seu medi més proper. "Javi, (a més em diu Javi! Grrrrrr!) te he dejado encima de la mesa este pago de Fincas Portolés para que lo controles con Carlos" Ja està. Ja te l'ha fotut. Goooooooooooooool! I de xilena! Com si no tingués feina ja! És una espècie perillosa i molt verinosa.
"La malalta": dona de mitjana edat, d'origen centreeuropeu, que inexplicablement cau malalta aproximadament cada dos dies. Pateix una nova malaltia en què no es coneixen els símptomes; només sabem que aquesta estranya dolència aflora cada 48 hores i que no et permet acudir a la teva cita amb el lloc de treball. Poca conya que deu ser alguna variant de la malària o la triquinosi encara per descobrir. Vés a saber...
"La tia bona" (i que a més s'ho creu): només un exemple ilustrador d'aquest cas. "Los tios dicen que tengo un culo 10". Crec que no cal afegir res més.
"El borde": és un bromista convençut que per fer la seva gracieta opta pel camí de la pedanteria. "Francesc, què has demanat per dinar?" "No n'has de fer res del què he demanat". Apa, que et donguin pel sac... I que et moqui la iaia.
"El cregut": és facil de clitxar només pel seu gest estirat, de superioritat, de mirar-te per sobre l'espatlla. Es creu que és el millor en tot el què fa, que és el més guapo (arrossega una calvície galopant però), el més ocurrent, el més madur. "Don Perfecto", vaja. És interessant observar que vesteix sempre de marca i que al seu canell hi porta un Rolex valorat en molts i molts euros.
"El que té un forat a l'estómac": és una espècie típica en terrenys amb abundant menjar. A l'hora de dinar arrasa amb tot allò que és comestible i què es creua en el camí entre la seva boca i la taula. Es menja fins i tot els escuradents. Està orgullós de la seva condició d'insaciable i llueix amb orgull la seva corba de la felicitat.
"El neng reciclat": atenció que aquest que a tot seguit comentarem és un dels personatges amb més alt índex de reproducció. Parla un llenguatge indesxifrable i quan ho prova amb el català s'encarrega de matxacar-lo. Les seves perles: "Yo soy de Viladecangs" "Hoy vamos a comer pitza" "Vamos a ver como baila Miguel" "Una pregunta... La mantequilla, se unta?" De tant en tant surten a la llum les seves essències: "Quién no se ha pegado alguna vez en la discoteca?" Ah, un últim detall clarificador: tot i venir a treballar amb americana i corbata, el seu vehicle és un Opel Calibra tunejat...
"La que raja de tot i tohom": jo crec que aquesta noia un dia es deixarà endur per la voràgine del criticón i per la seva rauxa i ens la trobarem un dia criticant-se a ella mateixa. És capaç de fer un estripada de qualsevol: ja sigui per la seva forma de vestir, de parlar, de treballar... A més ho fa sense contemplacions, amb mala llet, buscant ferir allà on pot fer més mal a la seva víctima. Ah! I per acabar-ho de rematar té un riure d'aquells insuportable pel timbre que fa servir...

I així estem; vist el panorama... PREGUEU PER MI!

BETTER DAY

2006-03-22T13:17:00.000+01:00

Un matí de dimecres més que es carrega a la meva adolorida esquena. Potser va ser l'entrenament d'ahir (l'exèrcit Talibà és implacable) o potser no. Potser són altres coses...
Em llevo i després de vestir-me i rentar-me la cara, surto a agafar el meu Maserati platejat que m'està esperant impacient a la plaça del meu pàrking particular. Són les 8 menys quart i segurament faré tard a la feina. Enfilo carrer Sicília amunt per anar a buscar Aragó quan en el moment just de virar, rebo un SMS: "Stas al 59?" És de la MBG (P. Ideal), una amiga de l'IPSI que li havia perdut la pista. La resposta al seu missatge, mentre poso el pilot automàtic al meu Porsche, és evident: sí, estic al vol 559 destí a la Zona Franca a bord del meu Jet 747. A les 8 encara estic a Plaça Espanya i d’aquí a un quart farà un quart que estic fent tard. Quan arribo a la Companyia i baixo del meu Jaguar m’adono que, en posar el peu a terra, la meva esquena continua fastiguejant-me i el que encara és pitjor amenaça de fer-ho tot el matí. Aleshores penso en el SMS de la MBG i recordo que quan cursàvem COU vam fer un intercanvi de CD’s; jo li vaig deixar un recopilatori de Los Rodríguez i ella, al seu torn, em prestà l’últim disc de Ocean Colour Scene on sonava una cançó que feia així:

BETTER DAY - OCEAN COLOUR SCENE

Sonny signed his name up for tomorrow and laughed with all his friends

At all the little men who borrows tunes they heard just yesterday

Davey got us down but we got away and drank to all the days

That we had whiled away just playing Robin Hood a little out of phase

And then the nightmares come and you get blown away

And up in your room, your walls are cold

You find your head is holding out for the welcome of a better day

And then the nightmares come oaster, you can't find the breaks

Stevie burned the sky when he flew away and left us things to say

When all the world was falling down around our shoulders; cold and gray

Harry carried on in his usual way and Minnie went inside

And came out once and we both cried and Minnie blew my head away

When you're giving everything away, everybody lets you pay

You're saving up for a better day, seeing things in a better way

When you know you've got to live, there's nothing you won't give

To hear the phone and not let it ring every Monday morning

Shughie found love and he almost cried, we laughed and wondered why

We love the sky and found the space and gazed out over Stevie's plane

Better day! Esperem que així sigui!

Foto: Disc en qüestió

CARPINTERÍA EL SIETE

2006-03-11T14:59:00.000+01:00

Era una pequeña casucha, casi un ranchito en las afueras de la ciudad. Un pequeño taller adelante con unas pocas máquinas y herramientas, dos piezas, una cocina y un rudimentario baño atrás...
Sin embargo, Joaquín no se quejaba, en estos dos años el taller de carpintería “El 7” se había hecho conocer en el pueblo y él ganaba suficiente dinero como para no tener que recurrir a sus magros ahorros.
Esa mañana, como todas, se levantó a las seis y media para ver salir el sol. No obstante, no llegó al lago. En el camino, a unos 200 metros de su casa, casi tropezó con el cuerpo herido y maltrecho de un joven.
Con rapidez, se arrodilló y apoyó su oído contra el pecho del joven... débilmente, allá en el fondo, un corazón luchaba por mantener lo que quedaba de vida en ese cuerpo sucio y hediente a sangre, a mugre y a alcohol.
Joaquín fue a buscar y trajo una carretilla, sobre la que cargó al joven. Al llegar a la casa tendió el cuerpo sobre su cama, cortó las raídas ropas y lo higienizó cuidadosamente con agua, jabón y alcohol.
El muchacho, además de su borrachera había sido golpeado con salvajismo. Tenía heridas cortantes en las manos y la espalda, y su pierna derecha estaba fracturada.
Durante los siguientes dos días, toda la vida de Joaquín se centró en la salud de su obligado huésped: curó y vendó las heridas, entablilló su pierna y alimentó al joven de a pequeñas cucharadas con caldo de pollo..Cuando el joven despertó, Joaquín estaba a su lado mirándolo con ternura y ansiedad.
—¿Cómo estás? –preguntó Joaquín.
—Bien... creo –respondió el joven mientras se miraba su cuerpo aseado y curado —¿quién me curó?
—Yo.
—¿Por qué?
—Porque estabas herido.
—¿Sólo por eso?
—No, también porque necesito un ayudante.
Y ambos rieron con ganas.
Bien comido, bien dormido y sin beber alcohol, Manuel, que así se llamaba el joven, se fortaleció enseguida.
Joaquín intentaba enseñarle el oficio y Manuel intentaba rehuir del trabajo todo lo que podía. Una y otra vez Joaquín inculcaba en aquella cabeza deteriorada por la vida transcurrida, las ventajas del buen trabajo, del buen nombre y de la vida buena. Una y otra vez, Manuel parecía entender y dos horas o dos días después, volvía a quedarse dormido o se olvidaba de cumplir con la tarea que Joaquín le había encomendado.
Pasaron meses. Manuel estaba curado. Joaquín había destinado para Manuel la habitación principal, una participación en el negocio y el primer turno del baño, a cambio de la promesa del joven, de dedicación al trabajo.
Una noche, mientras Joaquín dormía, Manuel decidió que seis meses de abstinencia eran bastante y creyó que una copa en el pueblo no le haría daño. Por si Joaquín se despertaba en la noche, cerró la puerta de su habitación desde adentro y salió por la ventana dejando la vela encendida para dar la impresión de que se encontraba allí.
A la primera copa siguió la segunda, y a esta la tercera, y la cuarta, y otras muchas...
Cantaba con sus compañeros de trago, cuando pasaron los bomberos por la puerta del boliche haciendo sonar la sirena.
Manuel no asoció este hecho con lo ocurrido hasta que de madrugada, tambaleándose hasta su casa, vio la muchedumbre reunida en su casa....Sólo alguna pared, las máquinas y unas pocas herramientas se salvaron del incendio. Todo lo demás quedó destruido por el fuego. De Joaquín sólo se encontraron cuatro o cinco huesos chamuscados, que enterraron en el cementerio bajo una lápida donde Manuel hizo escribir:
“LO HARÉ, JOAQUÍN. ¡LO HARÉ!”
Con mucho trabajo, Manuel, reconstruyó la carpintería.
Él era vago, pero hábil y lo que aprendió de Joaquín alcanzó para llevar adelante el negocio.
Siempre sentía que, desde algún lugar, Joaquín lo miraba y alentaba. Manuel lo recordaba en cada logro: su casamiento, el nacimiento de su primer hijo, la compra de su primer auto...
...A quinientos kilómetros de allí Joaquín, vivito y coleando, se preguntaba si era lícito mentir, engañar y prenderle fuego a esa casa tan bonita sólo para salvar a un joven.
Se contestó que sí, y rió de sólo pensar en la policía de pueblo que confunde huesos humanos con huesos de cerdo...
Su nueva carpintería era un poco más modesta que la anterior, pero ya era conocida en el pueblo... se llamaba...
CARPINTERÍA “EL 8”

DOL

2006-03-03T13:20:00.000+01:00

Preguem una oració en memòria del nostre sempre estimat Reproductor MP3 que va morir en pau enmig d’una operació de càrrega de bateria.
Es decreta una setmana de dol per tant sensible pèrdua i es comunica que el sepel·li (amb honors de Cap d’Estat) tindrà lloc el dia 4 d’aquest mes al contenidor de brossa situat al carrer Consell de Cent cantonada amb Sicília. No s’hi convida particularment. Descansi en pau.

COLORBLIND - COUNTING CROWS

I am color...blind
Coffee black and egg white
Pull me out from inside
I am ready I am ready I am ready
I am taffy stuck, tongue tied
Stuttered shook and uptight
Pull me out from inside
I am ready I am ready I am ready
I am...fine
I am covered in skin
No one gets to come in
Pull me out from inside
I am folded, and unfolded, and unfolding
I am colorblind
Coffee black and egg white
Pull me out from inside
I am ready I am ready I am ready
I am...fine I am.... fine I am fine

LA RUTA DELS SÚPERS

2006-02-24T20:27:00.000+01:00

Per fi he cobrat i he decidit invertir la tarda en anar a comprar manduca per uns quants dies. La primera parada ha estat el DIA. Ampolles d'aigua, llaunes de refrescos han compost la meva bossa de la compra. Quan em disposava a pagar (després de fer una llarga cua) m'he fixat que davant meu tenia una parella de vellets d'uns 75 anys. Ella, amb dificultats per caminar, quasi més ampla que llarga, amb els ulls pintats d'un blau prou cridaner, repentinadíssima; com si volgués dissimular la seva evident decadència. Ell amb mitja closca a l'aire (l'altra mitja tapissada de cabell blanquíssim), amb un nas vermell com un pebrot i amb una cara de bona persona que no se l'acaba. De cop el seu silenci s'ha trencat i ella ha començat:

- "Te lo tengo dicho Ricardo; estoy harta ya de ti. Un día cogeré las maletas y me largaré. Y ya sabes de lo que hablo."

L'home es fa el sord mentre posa el paper higiènic a la bossa.
Ella que continua:

-"¿Qué te crees que la niña pequeña (ella) no sabe poner ésto en la bolsa?"

Ell aguanta el "chaparón". Quina bronca... broncassa!!! Sense pujar el to de veu però amb frases contundents de la mestressa.
La situació m'ha cridat tant l'atenció que he fet veure que tenia problemes per obrir les maleïdes bosses de súper per seguir la seva conversa uns segons més.
Quan he sortit del DIA he enfilat el carrer i he pujat de 5 en 5 els esglaons de la meva finca per no perdre temps. He deixat la bossa al rebedor del pis i he baixat al carrer a comprar la resta de la llista. Són vora les 8 i tancaran la següent parada: Sorlis Discount.
Entro al Sorlis i...
MIRA-TE'LS! El Ricardo i la dona un altre cop, fent la mateixa ruta dels súpers que jo.
Coincidències de la vida (o no) ens hem tornat a trobar a la cua de la caixa. Ells sempre davant meu. El Ricardo parla amb la caixera en català:

- Com estàs Marta?
- Molt bé Ricard. I les ulleres, ja les porta?
- La dona? Molt bé molt bé. (m'adono que el bo d'en Ricard sordeja)
- No, no, les ulleres!
- Ah! les ulleres. Sí, ja les tinc.

Es treu de dins l'abric unes ulleres com de sol. Deuen ser protectores d'alguna al·lèrgia. Paga la seva compra, es posa les ulleres (Men in Black total) i un cop han omplert les seves bosses la parella marxa lentament, molt lentament.
I a mi em ve el cap una cançó:

"...que el amor es un misterio y que importa sólo a dos."

BESARÉ EL SUELO, Luz Casal

Foto: Ricardo?? Nah!! XD

LA FRASE MALEÏDA ( i VIII )

2006-02-22T16:07:00.000+01:00

Riiiiiiing riiiiiiiiiiing riiiiiiiing.

- Digui'm
- Bona tarda, trucava per saber el resultat d'una entrevista personal pel procés de Caixa Catalunya.
- Com et dius?
- Kurmà
- Tinc una mala notícia per tu: no has passat aquesta prova. De tota manera ens guardem el teu CV per futurs processos.
- D'acord. Adéu.

Click. (The End)

POSTEJAR ( i II )

2006-02-19T23:45:00.000+01:00

Ahir vam guanyar el nostre sisè partit de la temporada. El partit va ser lletjot però esdevenia essencial si volem salvar la categoria.
La particularitat del cas és que vaig poder disfrutar d'alguns minuts jugant -no us ho perdeu amics- d'alerpivot (jajaja).
Ja sabeu que tinc una debilitat especial per jugar prop de l'anella i per fer-ho d'esquenes a la mateixa.
L'entrenador em va donar l'oportunitat i jo no m'ho vaig pensar. Només és qüestió de canviar el xip i jugar d'una altra manera: més agressiu, sense por al contacte físic, més contundent...
Aquesta temporada he tingut la sort que m'han fet jugar de base, d'escorta, d'aler i d'alerpivot. Hi ha jugadors que això pot suposar un trasbals per ells però jo m'ho prenc com un luxe: augmentant el meu nivell de motivació i mantenint l'autoexigència sobre la pista a la vegada que em permet (als meus 26 anys) seguir evolucionant i posant en pràctica aspectes del joc que per mi són nous en l'execució (no tan en la teoria).
En definitiva, puc continuar en l'aprenentatge de l'esport que més m'agrada.

Foto: 10, la meva samarra.

LA FRASE MALEÏDA ( VII )

2006-02-18T12:42:00.000+01:00

El procés de selecció no s'atura i estic convocat novament a la seu central de la consultora (Rambla de Catalunya XX) per entrevistar-me personalment amb una tal Gisela Portbou. Segons la Rata Originària (company d'equip amb una mà de cartró però que ens ajuda moltíssim) la tal Gisela és una mala pècora. Li pregunto el per què, tot extranyat. Em comenta que ell va fer les proves per la Kutxa amb la mateixa consultora i que va arribar fins a l'entrevista amb Mrs portbou i que aquella estona amb ella va ser molt desagradable. M'explica que et posen en situacions delicades, que et fan preguntes per comprovar fins on estàs disposat a arribar. Em dóna 3 o 4 exemples:

"¿Vendries un pastís de xocolata a un diabètic?"
"Has de captar a un client que fa 2 anys no li vas donar un crèdit però ara li ha tocat la loteria (2 milions d'euros)"
"(...)"

Estic tota la setmana pensant en possibles respostes a aquestes situacions, comentant-ho a familiars, a amics, a l'E...
Tinc algunes posssibles respostes... però sobetot: el dia de l'entrevista ha de semblar ESPONTANI!
Arriba el dia. Sé que és el moment clau; segurament el més important. Si passés la prova hi ha una altra entrevisa però tinc entès que és quasi un tràmit.
Arribo 15 minuts abans. Faig tombs amunt i avall per Rambla Catalunya per fer temps. Quan en queden només 5 em planto davant el portal i respiro fons. Som-hi!
Em fan passar a una saleta petita. I em fan esperar. Al cap de pocs minuts entra la secretària (jove) i m'apaga la calefacció i em diu que si tinc més calor obri la finestra. "Si no t'hi tires per ella, clar!" afegeix. Em fa somriure; ho ha dit amb certa gràcia.
Per fi entren la Gisela "Mala Pècora" Portbou i una tal Anastàsia. Em comenten que l'entrevista serà breu. Procuro tenir al cap les respostes a les situacions xungues que em van explicar. L'entrevista transcorre i no apareix cap dels temes escabrosos i ens dediquem a comentar només el meu CV. Al cap de 25 minuts acabem, em donen les gràcies i ens acomiadem.
Tinc la sensació que no m'han donat l'oportunitat de competir amb els altres candidats i que ja estava descartat d'inici. Dimecres haig de trucar però no tinc bones vibracions...
Quan he sortit, he trucat a l'Ayma (veure ¿HI HA NOIES A MART?) que m'ha ensenyat el seu pis i hem xerrat. Després hem anat a fer un cafè amb l'Edu que també m'ha ensenyat el seu apartament.
Es fa fosc i torno caminant sense pressa cap a casa (m'he quedat sense bateria al MP3; avui no hi ha cançoneta)
(to be continued)

Foto: La Rata Originària, Ximpanzè, Monk

LA FRASE MALEÏDA ( VI )

2006-02-17T23:36:00.000+01:00

I ara vénen els tests psicotècnics. Estic convocat pel següent divendres a les 15:00. Arriba el dia i em passo 3 hores tancat en una sala amb 12 persones més fent test de personalitat (juro que no sóc cap psicòpata), de comercial, de càlcul mental, de seguir seqüències... Acabo a les 18:30 amb el cervell matxacat. Ja al carrer passo per davant d'una farmàcia amb un gran mirall a l'entrada; torno enrere per emmirallar-me altre cop i... efectivament comprovo que em surt fum del cap. És el moment de posar-se a escoltar música per fer el viatge més agradable i que sembli més curt. Sona un hit de mitjans dels 80 que em dóna energia.

CRASH - THE PRIMITIVES

here you go way to fast
don't slow down you're gonna crash
you should watch - watch your stay here
don't look out you're gonna break your neck
so shut , shut your mouth
cause I'm not listening anyhow
i've had enough, enough of you
enough to last a life time through
so what do you want of me?
got no words of sympathy and if i go around with you
you know that i'll get messed up too with you

na na na na nana na na na na
here you go way to fast
don't slow down you're gonna crash
you don't know what's been going down
you've been running all over town
so shut , shut your mouth
cause i'm not listening anyhow
i've had enough, enough of you
enough to last a life time through
so what do you want of me?
got no cure for misery and if I go around with you
you know that i'll get messed up too with you
with you
na na na na na
slow down you're gonna crash
na na na na na
slow down you're gonna crash
na na na na na
slow down you're gonna crash

(to be continued)

Foto: Aquests són els Primitive (personatge el de les ulleres)

LA FRASE MALEÏDA ( V )

2006-02-17T23:06:00.000+01:00

He quedat per sopar amb l'E. Li explico les meves sensacions respecte la dinàmica. Em diu que sigui positiu. Que no hi ha res perdut. Té raó. Encara no sé per què, però quan acabem l'àpat m'acosto a una furgoneta aparcada a la mateixa Rambla del Raval i li dic:

"¿Has vist aquesta furgoneta?" (feta pols i de color verd fosc). Ella que em fa cas i s'hi fixa una mica més, em contesta:

"Mira bé què hi ha a dins" M'hi acosto i... una bola del món com la del dibuix de la prova de la tarda està asseguda al seient del conductor! L'E em diu amb la conya:

"Això és una premonició, sens dubte un bon senyal"

L'endemà a l'hora indicada truco a la consultora per conèixer els resultats: he passat la prova. (to be continued)

Foto: E

LA FRASE MALEÏDA ( IV )

2006-02-11T13:31:00.000+01:00

Acabo de sortir al carrer. Em trobo malament. Ho veig negre. Sé que el trajecte fins a casa serà 100% autodestructiu i catastrofista pensant que no tinc opció... Mira que quedar-me en blanc! Segur que busquen algú que digui qualsevol estupidesa abans que quedar-se en silenci. En fi... Prenc la decisió de posar-me l'MP3 a tota pastilla per distreure'm i enfilo Rambla Catalunya amunt buscant el camí cap a casa els meus pares. La cançó que sona és:

EMPTY SOULS - MANIC STREET PREACHERS

Empty souls will leave their homes
To find a place where they're alone
Rattling memories and hollow bones
Leaves a taste so bitter and cold

For empty souls will stand alone
Shivering like black-eyed dogs
Waiting to be taken home
Where that is they only know

Exposed to a truth we don't know
Collapsing like the Twin Towers
Falling down like April showers
Colossal endless like a marathon
God knows what makes the comparison
God knows what makes the comparison

For the empty souls
For the empty souls

Els acords del piano se'm claven al cervell, però segueixo caminant fins arribar al meu destí... (demà a les 15:30 haig de trucar per saber els resultats: si he passat la prova o no) (to be continued)

LA FRASE MALEÏDA ( III )

2006-02-10T08:36:00.000+01:00

"Ara heu de posar en comú el que heu estat fent els dos grups i decidir quins és el millor objecte entre els dos triats (un cada grup) i el pitjor."
D'entre els dos escollits, ens decantem (després de potser 30 minuts de deliberacions) per la bola del món com a siginificat de la vida i, en definitiva, de les persones. Jo he defensat tan bé com he pogut l'altre candidat (els llibres). La gent filosofa sobre el tema. El més important però és que pocs candidats participen activament. Això sens dubte em beneficia. Un cop hem decidit que la bola del món és el nostre objecte, la Rosa (la consultora) ens explica el següent pas, l'últim, el definitiu. Es tracta de dir eslògans, adjectius o frases sobre la bola del món; com si nosaltres l'haguéssim de vendre. El matís és que cadascun dels candidats n'ha de dir un per estricte ordre de com s'asseu a la tarda. La ronda dóna voltes cap a l'esquerra. És a dir si començo jo, la següent a dir-hi la seva serà la noia asseguda just a la meva esquerra. Tenim només un comodí per si ens quedem en blanc poder passar-li el mort a algú altre. Només un. Si tornem a fallar quedem vetats i fora de la prova (que no de la dinàmica de grup). Durant les primeres voltes el "joc" és divertit. És una espècie de Frase Maleïda (Tres Pics i Repicó). Quan portem ja 7 o 8 rondes la imaginació s'esgota... Em nego a dir tonteries. Cada cop sembla que tot vagi més ràpid i que hi ha menys temps entre l'eslògan que acabes de dir i el següent. La gent acaba dient sensesentits. Jo m'hi nego. Em treuen el comodí. Maleït sigui! Ja em torna a tocar... No em ve res al cap... Se m'esgota el temps... Ja em toca! No sé que dir. Em rendeixo. La consultora em diu que tinc 15 segons encara. Abandono! M'ensenya una targeta vermella...
Al cap de poc es dóna per acabada la dinàmica de grup. Sóc l'últim en sortir de la sala amb un regust de boca amarg. He estat un dels dos que ens hem quedat en blanc. Això no pinta bé... (to be continued)

LA FRASE MALEÏDA ( II )

2006-02-09T17:28:00.000+01:00

"Us repartirem uns sobres amb el dibuix d'un objecte a dins; es tracta de què agafeu bolígraf i paper i comenceu a escriure tot el que se us acudeixi sobre això. És un treball individual. Teniu 5 minuts."

Oído al parche. Em toca el dibuix d'un EXTINTOR. El lament només dura 10 segons. Em comencen a venir idees (si se'n pot dir així d'això). Foc = Problema. EXTINTOR = Eina que resol el problema. Extintor com a sinònim de resoludor de problemes. Haig de reconèixer que em va venir al cap la figura de Joan Gaspart com a etern "apagafocs" de Josep Lluís Núñez. Vaig eliminar voluntàriament i amb la major rapidesa possible el personatge de la meva ment. No s'hi valia a badar ni a fer el burru.

"Els cinc minuts han passat; ara dividirem el grup de 13 en dos i posareu en comú les idees que heu obtingut. Cada grup decidireu consensuadament quin és el millor objecte i el pitjor"

Això del millor i del pitjor, en base a què? -em vaig atrevir a preguntar.

"No admeto preguntes, com si no hi fos"

Malaputa! -vaig pensar jo.

El meu grup va triar el dibuix d'uns llibres (el millor objecte) com a símbol del coneixement, de la cultura, de la raó... i una escala de dos graons (com a pitjor).

Els altres es van decantar per una bola del món d'aquelles que et pots posar a la tauleta de nit com a làmpada (com odio aquesta paraula!), amb suport i amb eix giratori (com a millor) i unes sabates velles i desgastades (com a pitjor). (to be continued)

Foto: Esperpent, Amic Joan.

LA FRASE MALEÏDA ( I )

2006-02-09T17:12:00.000+01:00

Estic buscant feina. El sector financer (bancs i caixes) està en el meu punt de mira. Fa uns dies em van trucar d'una consultora especialitzada en RRHH i selecció de personal per realitzar una dinàmica de grup. Objectiu: ser un dels escollits per entrar fixe a Caixa Catalunya.
Així que ja em veus a mi, vestit amb "traje i corbata" anant cap a Rambla Catalunya (seu de la consultora) tot just després de dinar. Arribo al portal i coincideixo amb una altra possible candidata: ve amb l'entrepà encara al coll. Xerrem 15 segons; els que van de la planta baixa al segon pis amb ascensor. Ens presentem a recepció i ens fan passar a una sala amb una gran taula i on ja s'hi esperen 5 persones en un escrupolós silenci. Quina tensió! M'assec a la cadira més pròxima a la porta i no trenco el clima creat. Intento distreure el meu cervell en altres coses i observo l'habitació. Hi fa una calor insuportable... Va arribant la gent i quan hi som tots (13 en total) comença el xou. La Rosa (qui ens avaluarà) comença amb una breu intro de la seva empresa i de Caixa Catalunya. Molt bé. Tot fantàstic. Ens fa presentar a nosaltres. Tot bé: començo a controlar el neguit i tot flueix per canals positius. "Em dic Xavi Cormand, tinc 26 anys; encara estudio ADE (vaig obviar la paraula encara)..."
Un cop tots presentats (què poc originals: 3 Xavi's entre les 13 persones) ens expliquen en què consistirà la "prova"... (to be continued)

Foto: "Traje i corbata"

CONTUMÀCIA

2006-02-04T11:44:00.000+01:00

Quan anava a l'escola (IPSI, IPSI!) tenia un professor de matemàtiques amb passat militar però amb una capacitat per ensenyar i per convèncer (i no imposar) inhabitual. Sembla paradoxal i més veient el personal militar que es mou per les cavernes (perdó, volia dir casernes) últimament. Bé anem al cas. Apart de números, equacions, teoremes de Pitàgores, Betes, Alfes i altres inutilitats també ens alliçonava, a mitja classe, amb conceptes més pràctics com el sentit comú o la contumàcia.
Del sentit comú sempre ens deia amb to burleta i mig enfotent-se que era "el menys comú del sentits". Es referia a nosaltres.
La paraula contumàcia la vaig sentir per primer cop de la seva boca: reiteració de l'error. És com dir-te que ets rematadament tonto refinadament.

AUTOCENSURAT

En fi: Estem pintats però seguim al peu del canó. (Avui poden passar coses...) (Al final no ha passat res)

YO SOY PETER

2006-02-03T01:10:00.000+01:00

Era un barsucho de mala muerte, en uno de los barrios más turbios de la ciudad..El ambiente sórdido parecía extraído de una novela policial de la serie negra.
Un pianista borracho y ojeroso golpeaba un blues aburrido, en un rincón que apenas se divisaba entre la poca luz y el humo de cigarrillos apestosos.
De repente, la puerta se abrió de una patada. El pianista cesó de tocar y todas las miradas se dirigieron a la puerta.
Era una especie de gigante lleno de músculos que se escapaban de su remera, con tatuajes en sus brazos de herrero.
Una terrible cicatriz en la mejilla le daba aun más fiereza a su cara de expresión terrible.
Con una voz que helaba la sangre, gritó:
—¿Quién es Peter?
Un silencio denso y terrorífico se instaló en el bar. El gigante avanzó dos pasos y agarró una silla y la arrojó contra un espejo.
—¿Quién es Peter? –volvió a preguntar.
De una mesa lateral, un pequeño hombrecito de anteojos corrió su silla, sin hacer ruido caminó hacia el gigantón; con voz casi inaudible, susurró:
—Yo... yo soy Peter.
—Ah, tú eres Peter, yo soy Jack, ¡hijo de puta!
Con una sola mano lo levantó en el aire y lo arrojó contra un espejo. Lo levantó y le pegó dos cachetadas que parecía que le arrancarían la cabeza. Después le aplastó los anteojos. Le destrozó la ropa y por último, lo tiró al piso y le saltó sobre el estómago.
Un pequeño hilo de sangre empezó a brotar de la comisura de la boca del hombrecito, que quedó tirado en el piso semiinconsciente.
El gigantón se acercó a la puerta de salida y antes de irse, dijo:
—¡Nadie se burla de mí, nadie! –y se fue.
Apenas la puerta se cerró, dos o tres hombres se acercaron levantar a la víctima de la golpiza. Lo sentaron y le
acercaron un whisky.
El hombrecito se limpió la sangre de la boca y empezó a reírse. Primero suavemente y después, a carcajadas.
La gente lo miró sorprendida..¿Los golpes lo habían dejado loco?
—Ustedes no entienden –dijo, y siguió riéndose— yo sí me burlé de ese idiota...
Los otros no podían evitar la curiosidad y lo llenaron de preguntas:
¿Cuándo?
¿Cómo?
¿Con una mina?
¿Por guita?
¿Qué le hiciste?
¿Lo mandaste preso?
El hombrecito siguió riendo.
—No, no. ¡Yo me burlé de ese estúpido ahora, delante de todos. Porque yo... ja, ja, ja... yo...
...¡Yo no soy Peter!

No hi ha manera més fàcil de mentir a algú que dir-li exactament el què vol sentir.

DON'T PANIC

2006-02-02T11:28:00.000+01:00

... quan de sobte es posa a rascar uns acords simples amb la seva guitarra atrotinada. Ens ho ha promès al sopar: cubatilla i kikos al seu pis d'estudiants. Ell ens dóna la música en directe. Nosaltres aportem les ampolles plenes, els glaçons i les ovacions. I comença, envoltat de soroll, amb DON'T PANIC de Coldplay:

DON'T PANIC - COLDPLAY

Bones, sinking like stones,

All that we fought for,

Homes, places we've grown,

All of us are done for.
And we live in a beautiful world,

Yeah we do, yeah we do,

We live in a beautiful world,
Bones, sinking like stones,

All that we fought for,

And homes, places we've grown,

All of us are done for.
And we live in a beautiful world,

Yeah we do, yeah we do,

We live in a beautiful world.
Here we go, here we go
And we live in a beautiful world,

Yeah we do, yeah we do,

We live in a beautiful world.
Oh, all that I know,There's nothing here to run from,

'Cause everybody here's got somebody to lean on.

Veu trencada, de coll; inventant-se si cal la lletra. Aquest és el nostre Pinzell, un estudiant de Belles Arts que quan li ve de gust se'n va a Montjuïc a pintar el mar i que li agrada esculpir objectes. També ho intenta amb el bàsquet. Practica amb vigor el noble art de la ironia i del sarcasme basant-se sens dubte en el seu refinat sentit de l'humor. Sovint s'empara en la fatalitat de les coses que van passant al seu voltant sense perdre quasi mai el seu somriure. És dels que pensen que és millor afrontar les dificultats amb una paràbola còncava als seus llavis que de males maneres...

Després de DON'T PANIC (esplèndida versió del Pinzell) en vénen d'altres i fins i tot el Nietz s'atreveix amb l'instrument ajudat per en Cuartelillo. Mentrestant, el Pijama (elegantíssim amb jersei verd festuc, camisa taronja i untat de gomina) no para d'anar i venir del lavabo (problemes de bufeta incontrolada o és que la sangria i els chupitos del sopar li estan passant factura...?). El Peluquín va observant l'escena mentre fulleja una Playboy. I el Ximpanzè s’adorm...

Foto: Te'n recordes del Vell Guitarrista, Olek?

BULLETS OVER BROADWAY

2006-01-18T23:09:00.000+01:00

"Bales sobre Broadway" és una pel·lícula signada pel gran (gegant, enorme, immens!) Woody Allen que va veure la llum l'any 1994. És una comèdia extraordinària i divertida que fa uns dies vaig tenir el plaer de visionar des del llit de casa (la tecnologia avança a una velocitat extraordinària). Està ambientada en el Broadway dels anys 20 on les bandes de gàngsters volien fer-se els amos de la ciutat i controlar els mercats d'armes i d'alcohol a base de gastar molta munició...
El film ens mostra les minúcies d'una obra de teatre escrita per un autor jove (paper protagonitzat per John Cusack), idealista, utòpic, que es pensa que és un gran artista i que tot i que no vol fer concessions, finalment ha de cedir i la seva obra és retocada per tots els actors però sobretot pel personatge d'un "macarrilla" de segona divisió que li referà l'obra de dalt a baix.
En David Shayne, així es diu el protagonista, farà la primera concessió acceptant a contracor que una actriu de cabaret sense cap talent interpreti un dels papers importants. Resulta que és la xicota d'un dels gàngsters de la ciutat. El que posa els bitllets necessaris per produir l'obra. Se l'ha d'empassar... El guardaespatlles de la noia és el millor personatge del llargmetratge. Interpretat per Chazz Palminteri, en Cheech no es perd ni un sol assaig perquè així li ho mana el seu cap. És ell qui paradoxalment modificarà tota l'obra d'en David amb un instint artístic inhabitual per un ésser que la seva principal afició és jugar als daus o acabar amb un parell de trets amb qualsevol que li hagi fet una mala passada al Senyor Valenti (capo). És curiós observar com és en Cheech qui defensarà de totes totes el que ell considera que és a la fi, la seva Obra. Fins i tot assassinarà si ho creu convenient i no cedirà davant ningú. (a diferència del creador de l’obra)
La pel·lícula gira al voltant d’una pregunta, què passa per davant: si l’Art o l’Ésser Humà. Si és tolerable que una actriu de pacotilla et trituri la teva creació artística. Què va primer una vida humana o l’Art? Seríem capaços de defensar fins i tot amb la pròpia vida el nostre fet artístic? Per escenificar això, al principi del film es reprodueix una tertúlia de cafè en que els participants divaguen sobre aquestes i altres qüestions “transcendents”.
Posen un exemple: “Imaginamos que se quema un edificio, puedes entrar corriendo y salvar una sola cosa o el último ejemplar de las obras completas de Shakespeare o bien un ser humano anónimo.
- No se puede dejar al Mundo sin esas obras. (diu un)
- Es un libro, es un objeto inanimado! (exclama una altra)
- No es un objeto inanimado, es Arte. El Arte es Vida (li etziba el d’abans)”
És una pel·lícula 100% recomanable amb una banda sonora apropiada i que us transportarà a l’època de la Llei Seca tot reflexionant sobre fins on pot arribar la defensa de l’Art. S’hi val matar per defensar l’obra perfecta? Encara que la víctima t’estigui enfonsant el teu treball, ha de morir per això?
Bé, us emplaço a què un dia aneu al videoclub, llogueu la peli i ja em direu el què.

Algunes frases:

- Dos martinis por favor, muy secos.
- ¿Cómo sabe lo que bebo?
- Ah! ¿También quiere uno? Pues tres.

- Hay que hacer lo que hay que hacer.

- Cuando te enamoras, te enamoras del artista o del hombre?

- Evitemos las confusiones: o le das más diálogo o te clavo las putas rodillas en la pista de baile...

EL CONTRABANDISTA

2006-01-12T00:28:00.000+01:00

Todos sabían que era indiscutiblemente un contrabandista. Era incluso célebre por ello. Pero nadie había logrado jamás descubrirlo y mucho menos demostarlo. Con frecuencia, cruzaba de la India a Pakistán a lomos de su burro, y los guardias, aun sospechando que contrabandeaba, no lograban obtener ninguna prueba de ello. Transcurrieron los años y el contrabandista, ya entrado en edad, se retiró a vivir apaciblemente a un pueblo de la India. Un día, uno de los guardias que acertó a pasar por allí se lo encontró y le dijo:

- Yo he dejado de ser guardia y tú de ser contrabandista. Quiero pedirte un favor. Dime ahora, amigo, qué contrabandeabas.

Y el hombre repuso:

- Burros.

Si no discernim el què està passant, no aconseguim veure la Realitat.

POSTEJAR ( I )

2006-01-11T18:54:00.000+01:00

A aquestes alçades a ningú se li escapa que m'agrada jugar a bàsquet. Una de les meves accions predilectes és "pegar-me" amb el meu defensor, normalment més fort que un servidor (no oblidem les meves peculiaritats físiques: 185 cms per 45 kgs de pes, aprox.), per guanyar la batalla per la posició al pal baix. Per fer-ho, és important jugar amb la col·locació dels peus per anticipar-te al defensor i quan ja el tens "segellat" obrir els braços com quan una àliga imperial desplega les ales per volar; i demanar la bimba amb la mà més allunyada del teu marcador. Mentrestant, amb el teu cos aguantes l'envestida del rival. Quan l'esfèrica arriba a les meves mans........ LA DIVERSIÓ COMENÇA! Llavors, pur espectacle; s'obren 1001 possibilitats. M'encanta jugar amb fintes per descentrar els pobres incauts que vénen a fer-me un 2x1. M'entusiasma girar-me a la mitja volta i llençar a la cara del defensor (si aconsegueixo fer bàsquet és ja la Glòria, el Setè Cel...). Em fa saltar el cor d'alegria quan sota l'anella, sense cap possibilitat d'èxit, estic defensat per algú que em treu un cap d'alçada i dues panxes de diàmetre. Aleshores li executo, sense pensar-m'ho, la vella tàctica. Es tracta de despistar-lo amb una passada imaginària a un company. Imaginària perquè aquesta no s'acaba produint mai... Bé, menteixo; es du a terme a la ment (enganyada) del contrincant que es gira, esmaperdut i amb cara de no entendre res buscant on ha anat a parar la pilota. Per uns moments no sap que encara la conservo jo. Està segura entre les meves mans (quin luxe!). I, és clar, faig bàsquet!

Foto: Kevin McHale, el rei del pal baix.

¿HI HA NOIES A MART?

2006-01-10T23:21:00.000+01:00

A vegades associo persones del meu voltant o moments (puntuals o no tant) amb cançons. Sovint hi actua el subconscient i... zas! la connexió s'estableix ràpid. És el cas de l'Ayma. L'Ayma era un amic meu del cole, des de parvulari. Ens unia una bona amistat alimentada de moltes hores junts: anant sempre a la mateixa classe, jugàvem plegats a bàsquet... Quan vam acabar COU (amb el viatget inoblidable a Menorca ben merescut) ens vam seguir veient amb d'altres del grup i la relació amb ell patia alts i baixos però sobretot als estius, tornava a brollar...
Ara potser feia dos anys que no el veia quan una bona amiga em va portar dos convidats "sorpresa" a la inauguració ofical de la "Barraca". L'Ayma i l'Edu. Em va fer una il·lusió tremenda tornar-los a veure... I particularment quan el vaig veure a ell............. la connexió! El meu cap va venir la melodia:

GIRL FROM MARS - ASH

Do you remember the time I knew a girl from Mars?
I don’t know if you knew that.
Oh we’d stay up late playing cards,
Henri Winterman cigars.
Though she never told me her name,
I still love you, girl from Mars.
Sitting in our dreamy days by the water’s edge,
On a cool summer’s night.
Fireflies and the stars in the sky,
Gentle glowing light,
From your cigarette.
The breeze blowing softly on my face,
Reminds me of something else.
Something that in my memory has been replaced,
Suddenly it all comes back.
And as I look to the stars.
I remember the time I knew a girl from Mars,
I don’t know if you knew that.
Oh we’d stay up late playing cards,
Henri Winterman cigars.
Though she never told me her name,
I still love you, girl from Mars.
Surging through the darkness over the moonlight strand,
Electricity in the air.
Twisting all through the night on the terrace,
Now that summer’s here.
I know you are almost in love with me,
I can see it in your eyes.
Strange light shimmering over the sea tonight,
And it almost blows my mind
And as I look to the stars
I remember the time I knew a girl from Mars,
I don’t know if you knew that.
Oh we’d stay up late playing cards,
Henri Winterman cigars.
Though she never told me her name,
I still love you, girl from Mars.
Today I sleep in the chair by the window,
It felt as if you’d returned.
I thought that you were standing over me,
When I woke there was no-one there.
I still love you, girl from..
Mars
Do you remember the time I knew a girl from Mars?
(...)
Do you remember the time I knew a girl from mars?
(...)

És una cançó contundent, fresca, on el so de les guitarres denota tota la força del grup que la interpreta. Un grup, Ash, que va començar regnant en l'escena indie britànica a mitjans dels 90 per acabar engulit pel moviment brit-pop que imperava en aquells temps. La lletra és absurda: Hi ha noies a Mart?

Era la primavera del 97 quan de camí cap a Holanda (amb autocar!) per disfrutar del viatge fi de curs programat vaig escoltar per primer cop LA cançó en el CD portàtil de l'Ayma. M'hi vaig enganxar de tal manera que li vaig esgotar la bateria i també la paciència...
Quasi deu anys després d'allò i dos mesos després de l'últim encontre amb ell a casa meva penso que no pot ser... Que ens hem de veure, collons! Que ens hem de posar al dia. Vull saber què és de la seva vida. Si ha trobat feina. I, per què no, recordar les batalletes a l'IPSI, amb el bàsquet, les primeres sortides... I tot això asseguts sense pressa en una terrassa d'algun bar o al sofà de casa meva amb una birra entre les mans. Què més dóna el lloc! Penso que no es pot tirar per la borda tants anys de fer coses junts. També crec que només depèn de nosaltres arreglar aquesta situació. Que és tant senzill com agafar el mòbil i fer-li un truc...
Avui he decidit que demà prendré el meu mòbil i marcaré el seu número...
Foto: Hi ha vida marciana?

CONTINGUT

2005-12-30T16:48:00.000+01:00

Primer pas enllestit: BLOG propi. Creació i familiarització ultrabàsica.

Segon pas més complex: CONTINGUT!

Escarxofat al sofà ahir, veient una pel·lícula que no valia un pitu, hi donava voltes: la pregunta era "Com omplo el BLOG?". Mentre en Denzel Washington intentava interpretar el paper d'un presidiari penedit amb poc èxit i ja amb algunes arrugues delatores a la cara (Bells temps aquells en què el bo d'en Denzel apareixia a la petita pantalla jugant a metges a "A cor obert") el meu cap rumiava sobre l'Espai...

Després de considerar diferents opcions i quan la pel·lícula arribava als crèdits finals vaig decidir tancar la paradeta, desconnectar la neurona i pitjar l'"off" del meu disc dur. La Ratota (reverència) feia una estona que s'havia retirat a la seva gèlida cambra i el pis, a aquelles hores de la matinada, era un santuari de silenci i de foscor.

L'endemà, és a dir avui, després d'una sèrie de deliberacions interiors (el lloc de treball és el moment temporal i espaial idoni) he arribat a la concusió que els continguts del meu BLOG no estan tancats a res. Que he llegit un conte que m'ha agradat? Doncs el penjaré. Que he redescobert alguna cançó mig oblidada i no vull que es repeteixi el buit? La penjaré. Que tot fullejant el diari m'he topat amb un article divertit o amb un escrit menyspreable? Els penjaré... I això aplicat a qualsevol cosa: foto, poema, acudit, mail. (algú es dóna per al·ludit?)...

(Avís: també pot ser de collita pròpia. Demano, ja d'entrada, disculpes)

Foto: Inoblidables Dr. Craig i Dr. Ehrlich

EL BUSCADOR

2005-12-29T17:19:00.000+01:00

Un buscador es alguien que busca, no necesariamente que encuentra.
Tampoco es alguien que, necesariamente, sabe que es lo que está buscando, es simplemente alguien para quien su vida es una búsqueda.
Un día, el buscador sintió que debía ir hacia la ciudad de Kammir. El había aprendido a hacer caso riguroso a estas sensaciones que venían de un lugar desconocido de si mismo, así que dejó todo y partió.
Después de dos días de marcha por los polvorientos caminos divisó, a lo lejos, Kammir. Un poco antes de llegar al pueblo, una colina a la derecha del sendero le llamó mucho la atención. Estaba tapizada de un verde maravilloso y había un montón de árboles, pájaros y flores encantadores; la rodeaba por completo una especie de valla pequeña de madera lustrada.
...una portezuela de bronce lo invitaba a entrar.
De pronto, sintió que olvidaba el pueblo y sucumbió ante la tentación de descansar por un momento en ese lugar.
El buscador traspasó el portal y empezó a caminar lentamente entre las piedras blancas que estaban distribuidas como al azar, entre los árboles.
Dejó que sus ojos se posaran como mariposas en cada detalle de este paraíso multicolor.
Sus ojos eran los de un buscador, y quizás por eso descubrió, sobre una de las piedras, aquella inscripción...:
Abdul Target, vivió 8 años, 6 meses, 2 semanas y 3 días
Se sobrecogió un poco al darse cuenta de que esa piedra no era simplemente una piedra, era una lápida.
Sintió pena al pensar que un niño de tan corta edad estaba enterrado en ese lugar.
Mirando a su alrededor el hombre se dio cuenta de que la piedra de al lado también tenía una inscripción. Se acercó a leerla, decía:
Yamir Kalib, vivió 5 años, 8 meses, y 3 semanas,
El buscador se sintió terriblemente conmocionado.
Este hermoso lugar era un cementerio y cada piedra, una tumba.
Una por una, empezó a leer las piedras.
Todas tenían inscripciones similares: un nombre y el tiempo de vida exacto del muerto.
Pero lo que lo conectó con el espanto, fue comprobar que el que más tiempo había vivido sobrepasaba apenas los 11 años...
Embargado por un dolor terrible se sentó y se puso a llorar.
El cuidador del cementerio, pasaba por ahí y se acercó.
Lo miró llorar por un rato en silencio y luego le preguntó si lloraba por algún familiar.
- No, ningún familiar- dijo el buscador- ¿qué pasa con este pueblo?, ¿qué cosa tan terrible hay en esta ciudad?. ¿por qué tantos niños muertos enterrados en este lugar?, ¿cuál es la horrible maldición que pesa sobre esta gente, que los ha obligado a construir un cementerio de chicos?!!!!!!
El anciano se sonrió y dijo:
-Puede usted serenarse. No hay terrible maldición. Lo que pasa es que aquí tenemos una vieja costumbre. Le contaré...
Cuando un joven cumple quince años sus padres le regalan una libreta, como esta que tengo aquí, colgando del cuello.
Y es tradición entre nosotros que a partir de allí, cada vez que uno disfruta intensamente de algo, abre la libreta y anota en ella:
a la izquierda, que fue lo disfrutado....
a la derecha, cuanto tiempo duró el gozo..
Conoció a su novia, y se enamoró de ella. ¿Cuánto tiempo duró esa pasión enorme y el placer de conocerla?, ¿una semana?,¿dos?,¿tres semanas y media?...
Y después... la emoción del primer beso, el placer maravilloso del primer beso, ¿cuánto duró?, ¿el minuto y medio del beso?, ¿dos días?, ¿una semana?
¿Y el embarazo o el nacimiento del primer hijo...?
¿y el casamiento de los amigos?
¿y el viaje más deseado...?
¿y el encuentro con el hermano que vuelve de un país lejano?.
¿Cuánto tiempo duró el disfrutar de estas situaciones?...
Así... vamos anotando en la libreta cada momento que disfrutamos...cada momento.
Cuando alguien se muere,
es nuestra costumbre,
abrir su libreta
Y sumar el tiempo de lo disfrutado,
para escribirlo sobre su tumba,
porque. ESE es, para nosotros,
el único y verdadero tiempo VIVIDO.
Foto: Raymond Maufrais (explorador y aventurero), que desapareció en la Guyana en los años 50, buscando una tribu desconocida.

FORA MÀSCARES

2005-12-23T18:18:00.000+01:00

Avui és l'inici. Fa un temps (no massa) el gran goodalien em va proposar l'atractiva (¿?) idea (¿?) de crear un blog. Immediatament vaig contestar-li: PER QUÈ? I ell va respondre amb una rapidesa extraordinària: PER RES. La seva contesta em va deixar sobtat, quasi commocionat. I és potser per això que, un parell de mesos després (o poder 3), m'he decidit a fabricar-me'n un. Jo ja em donaré per satisfet si trobo el meu lloc (BLOG) per manifestar i expressar les meves cabòries lliurement sense que m'hagi de posar cap careta. Per això doncs, aquest espai; aquest BLOG.

Foto: Menorca, dia zero (11 de juny)

RECOVERING THE SATELLITES

2005-12-23T18:04:00.000+01:00

Gonna get back to basics
Guess I'll start it up again
I'm fallin' from the ceiling
You're falling from the sky now and then
Maybe you were shot down in pieces
Maybe I slipped in between
But we were gonna be
the wildest people they ever hoped to see
Just you and me
So why'd you come home to this sleepless town
It's a lifetime commitment

Recovering the satellites
All anybody really wants to know is...
when you gonna come down
Your mother recognizes
all you're desperate displays
and she watches as her babies
drift violently away
'til they see themselves in telescopes
Do you see yourself in me?
We're such crazy babies, little monkey
We're so fucked up, you and me
So why'd you come home
to this faithless town
Where we make a lifetime commitment
to recovering the satellites
and all anybody really wants to know is...
when are you gonna come down
She sees shooting stars and comet tails
She's got heaven in her eyes
She says I don't need to be an angel
But I'm nothing if I'm not this high
But we only stay in orbit
For a moment of time
And then you're everybody's satellite
I wish that you were mine