POSTEJAR ( I )

A aquestes alçades a ningú se li escapa que m'agrada jugar a bàsquet. Una de les meves accions predilectes és "pegar-me" amb el meu defensor, normalment més fort que un servidor (no oblidem les meves peculiaritats físiques: 185 cms per 45 kgs de pes, aprox.), per guanyar la batalla per la posició al pal baix. Per fer-ho, és important jugar amb la col·locació dels peus per anticipar-te al defensor i quan ja el tens "segellat" obrir els braços com quan una àliga imperial desplega les ales per volar; i demanar la bimba amb la mà més allunyada del teu marcador. Mentrestant, amb el teu cos aguantes l'envestida del rival. Quan l'esfèrica arriba a les meves mans........ LA DIVERSIÓ COMENÇA! Llavors, pur espectacle; s'obren 1001 possibilitats. M'encanta jugar amb fintes per descentrar els pobres incauts que vénen a fer-me un 2x1. M'entusiasma girar-me a la mitja volta i llençar a la cara del defensor (si aconsegueixo fer bàsquet és ja la Glòria, el Setè Cel...). Em fa saltar el cor d'alegria quan sota l'anella, sense cap possibilitat d'èxit, estic defensat per algú que em treu un cap d'alçada i dues panxes de diàmetre. Aleshores li executo, sense pensar-m'ho, la vella tàctica. Es tracta de despistar-lo amb una passada imaginària a un company. Imaginària perquè aquesta no s'acaba produint mai... Bé, menteixo; es du a terme a la ment (enganyada) del contrincant que es gira, esmaperdut i amb cara de no entendre res buscant on ha anat a parar la pilota. Per uns moments no sap que encara la conservo jo. Està segura entre les meves mans (quin luxe!). I, és clar, faig bàsquet!

Foto: Kevin McHale, el rei del pal baix.