CONTE (ENDARRERIT) DE NADAL

No acostumo a treballar el dia 25 de desembre. Però ja se sap que en temps de crisi es requereix arrimar "l'hombru" i posar la cara per fer-ne front de la millor manera possible. Així doncs el passat 25 de desembre vaig haver d'agafar el taxi (després de ruixar-lo amb la manguera i passar-hi l'abrillantador) i guanyar-me 4 garrofes extres. Us explicaré el què em va passar. Si m'hi voleu acompanyar...

"Aquesta nit faré calaix, n'estic segur. En aquestes dates tan assenyalades el nostre servei està molt sol·licitat. Tothom surt de festa i prefereix pagar un taxi i no desplaçar-se en transport privat. I nosaltres, els taxistes, estem encantats de la vida que així sigui. A més a més, aquests dies ens adaptem a les lleis de l'oferta i la demanda i apliquem una "tarifa" especial als nostres clients. És el nostre particular "aguinaldo", la paga doble.
I és que no ens enganyem, les factures s'apilen sobre la taula del despatx i el banc és implacable amb el préstec.
M'autoproposo començar la nit tastant els carrers freds que hi ha al voltant de la Pedrera. No trigo a tenir feina. Un home de mitjana edat amb ulleres estrafolàries i que llueix vestimenta de dubtós gust m'aixeca el braç davant d'un dels hotels més cars de la ciutat. He estat de sort, aquest és el clàssic personatge estranger que acostuma a deixar propina llarga... Aturo el cotxe just al seu costat perquè hi pugui pujar còmodament. No m'he equivocat, l'individu parla una llengua estrangera (suposo que anglès) i em demana que el porti al centre de Barcelona. Baixo bandera i.... som-hi!! No sóc dels que habitualment dono conversa als clients; més aviat sóc dels que pensa que ha de ser ell qui ho iniciï. I després, si cal, donar-li corda. En general, prefereixo centrar-me en la ruta a seguir i pensar en les meves coses.
Sorprenentment i provinent del seient del darrere, sento una veu potent que comença a entonar una cançó. És l'home estranger que ocupa el meu taxi que treu el cap per la finestra que acaba d'abaixar. Canta fort. Penso que està boig, però ja hi estic acostumat. En 19 anys de professió les he vistes de tots colors i l'experiència em diu que ja ho tenen això la gent que ve de fora. Es pensen que aquesta és terra d'excessos i de vici... El meu anglès escarransit només és capaç de desxifrar les primeres frases de la cançó: "It was a cold and wet December day..." No la conec, però m'agrada, m'enganxa. No hi entenc massa de música però trobo que la melodia és suau i els meus timpans no la rebutgen. Al contrari, quedo embadalit i l'escolto... Miro l'individu pel retrovisor central quan arribem al destí final. Després d'atravessar el carrer Pelai, arribem a Plaça Catalunya. El "concert" privat i en acústic s'ha acabat. M'aturo allà on comencen les Rambles i el meu "cantant" particular treu un bitllet de 100 euros disposat a pagar-me el trajecte. Surt del cotxe ràpid i veloç com si estigués fent tard a algun lloc. No espera el canvi i jo no puc creure'm que la primera propina de la nit superi els 80 euros! Miro bé el bitllet? Serà fals? No ho sembla! Quina sort!!! M'agraden aquests regals de Nadal!




Comença a sortir el sol. És tímid i li costa. Acabo de fer l'última carrera de la nit-matinada-matí portant 3 joves a una torre modernista prop del Tibidabo. 20 cèntims de propina per arrodonir els 29 euros... Misèria. Estic cansat, treballar a aquestes hores es fa molt pesat, però baixant per la carretera de l'Arrabassada veig despertar la ciutat i el seu dia de Sant Esteve. Impressiona veure Barcelona des d'aquí! El sol pinta el cel i de tant badar, per un moment perdo el traçat del revolt i envaeixo momentàniament el sentit contrari de circulació. Vigila! Em dic a mi mateix: "Centra't en la carretera que encara et queda molta guerra...". I somric per sota el nas.
Com sempre, abans d'anar-me'n cap a casa vaig a fer l'entrepà al bar de sempre. Entro a l'establiment i saludo els seus propietaris. Prenc el diari que hi ha sobre la barra mentre demano una canya i en portada em crida l'atenció la notícia amb lletres gruixides del dia d'ahir. "U2, amb Bono al capdavant, enamora Barcelona". Exactament no em sobta la notícia en si, sinó la foto que ocupa mitja pàgina que la il·lustra...
Aquesta cara... Les mateixes ulleres... És el paio de la propina d'aquesta nit! N'estic segur, no en tinc cap dubte. Llegeixo els titulars: "Bono triomfa amb la seva banda en l'estrena de la gira europea que el portarà a ciutats com Milà, París, Londres i Lisboa". "Bono es llueix amb un torrent de cançons espectaculars que fan posar la pell de gallina als 25.000 afortunats que s'agrupaven anit al Sant Jordi".
Per un moment em quedo glaçat. M'assec al tamboret de la barra i ordeno les idees que em vénen al cap: ahir a la nit es va asseure un Déu de la música al seient del darrere del meu taxi, em va cantar una cançó només per mi, sense play-back, va imitar la bateria i la percussió fent onomatopeies amb la boca i va deixar-me una propina molt generosa...
Penso en explicar-ho a la gent del bar tot agafant el diari i assenyalant la foto, però m'ho repenso; no em creurien. I ara no em ve de gust fer-me el convincent. Potser demà...
Pago l'entrepà, també deixo propina i me'n vaig cap a casa amb un somriure de pam. Aquest particular regal de Nadal me'l quedo per mi. Només per mi."

(HISTORIETA BASADA EN FETS REALS)