15 de novembre 2009

LA HISTÒRIA D'UN INICI

Corria el mes de setembre de l'any 1997. El CB IPSI tot just acabava de ser fundat dipositant en l'empresa molts esforços i moltes il•lusions, però amb recursos limitats. Jo acabava d'arribar a la majoria d'edat feia un parell de mesos i l'any anterior me l'havia passsat jugant al júnior "B" del CB Sants a nivell "C". Després de l'escissió amb el club de Sants el 99% dels jugadors formats a IPSI vam desembocar al recentment creat en aquelles dates CB IPSI i així es va aconseguir formar un sènior, un sots-23 i dos júniors. Els tècnics em van donar fitxa de sots-23 i l'entrenador (Fernando Salinas) va decidir que jo jugaria de base (segurament em va escollir per eliminació d'opcions més que per mèrits propis) posició que jo mai havia ocupat. Després d'una pretemporada exigent (la més seriosa fins aleshores) i del treball tècnic i de mentalització per fer de mi un base que cumplís mínimament va arribar el primer partit de la temporada. En aquella època, la federació feia enfrontar el sots-23 i el sènior dels dos clubs correlativament, l'un darrere de l'altre. Així doncs va arribar l'estrena jugant contra el CB Montpedrós en una pista descoberta i jo ocupant la posició més important de l'equip! La de BASE! Aquell partit va ser plàcid i ens vam endur la victòria àmpliament, possiblement de més de 20 punts. A continuació jugava el nostre sènior i, com que anava curt d'efectius (era el primer any en competició) vam quedar-nos 4 sots-23 a doblar i fer banqueta. O això ens pensàvem. Aquell matx va ser llarg i amb moltes alternances fins a arribar el final dels 40 minuts amb un empat al marcador després d'una remuntada dels locals que van forçar la prórroga en l'última jugada. A poc de començar el període extra, el nostre base titular va fer la cinquena personal i va acompanyar al base suplent a la banqueta també amb 5 faltes. Havia de sortir un base a jugar-se les castanyes en un partit amb igualtat màxima. L'escollit vaig ser jo, inèdit en aquell partit fins aleshores. La primera pilota que vaig tocar vaig rebre una tarrascada a la mà del base rival, proper als 30 anys. La segona pilota que vaig tocar vaig anotar un triple. La tercera va ser una altra cistella de 3 punts convertida. I la quarta un altre bàsquet des de més enllà de 6,25. Increible. Ni jo m'ho creia. Però el partit seguia igualat i vam arribar un altre cop empatats a l'última possessió del partit i amb l'esfèrica en poder dels locals (CB Montpedrós). Van errar el seu llançament i no sé com, la pilota va arribar a les meves mans. El partit moria i seguint instruccions de la banqueta i totalment a la desesperada, vaig llançar de mig camp i....................... No, tranquils, la pilota no va entrar. Però l'àrbitre va xiular falta en l'acció de tir amb el cronòmetre ja a zero. Així doncs, sense possibilitat de rebot, em disposava a llençar 3 tirs lliures per desequilibrar la balança. Ficant només un ja guanyàvem. Vaig agafar la pilota (acollonit no ens enganyem), vaig mirar l'anella, vaig apuntar i... vaig anotar el primer, també el segon i vaig errar el tercer. Havíem guanyat!!! Els companys van venir cap a mi i em van apujar a les espatlles del nostre capità. Per un moment em vaig sentir el millor jugador del món, eufòric pel triomf. Ens vam abraçar tots i vam celebrar la primera victòria del nou club.
Amb la confiança pels núvols i amb el treball fet durant la setmana següent arribava la segona jornada de lliga. Els dubtes de la pretemporada havien desaparegut i no ens (em) feia por res.
Com sempre jugava primer sots-23 i després sènior... La pista com a local era la del Passatge Toledo.
Però les coses van com van i la sort ve i va, aleatòriament. El partit del sènior no el vaig arribar a jugar perquè en una desgraciada jugada a les acaballes del partit del sots-23 vaig lesionar-me al genoll (trencament de lligaments encreuats) que em va fer perdre pràcticament tota la temporada. Una forta topada amb un rival va acabar amb el meu any i les meves il•lusions.
Després d'aquella campanya, vaig jugar moltes temporades al sènior "B" i una al sènior "A". Vaig viure alguns ascensos de categoria sonats. També un descens. Molts bons moments, també algun d'amarg. Però el que no em treurà ningú és el record d'aquella nit inoblidable de setembre del 1997. El record d'aquell partit, del MEU partit. Va ser l'inici d'una història. És la història d'un inici.

2 Comments:

Anonymous Anònim said...

M'ha agradat, molt! I mira que a mi el basquet...

Isis

1:44 p. m.  
Anonymous moodycation said...

sisplau, que això no es converteixi en la història d'un final.

VOLEM MÉS RECOVERING!!!!!!!!!!

11:09 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home