EL PREU

I sempre surt el típic imbècil que diu que ell ni es ven ni es deixa comprar perquè no té preu. Quan Felipe González va dir que Aznar i Anguita eren la mateixa merda va ser acusat de barroer, però estava definint un espai moral on els puristes a ultrança d'una cosa s'acaben assemblant als que se la passen pels collons. Els miserables que vendrien la seva mare per quatre pessetes no són tan diferents dels que criticaven que Figo se n'anés al Madrid després de tancar una operació de més de 10.000 milions de pessetes. Qualsevol xiulador d'aquell dissabte al Camp Nou s'hauria venut al madridisme més cheli a canvi del deu per cent d'aquella xifra. Per sort, la mateixa mediocritat que els du a no adonar-se d'aquesta circumstància els estalvia la vergonya d'abaixar-se els pantalons davant un xec perquè ningú en plenes facultats mentals pagaria ni un cèntim per tanta cretinesa. Figo, com a mínim, sabia que tenia un preu, que el Barça li havia aportat tantes coses com a jugador com ell a l'equip, i que posades determinades xifres damunt de la taula, i després del diletantisme amb què el va tractar la darrera directiva Núñez, potser havia de prendre una determinació, atès que ell al capdavall és un professional, que la vida del futbolista és curta, i que els cridaners d'entrepà i cervesa no li vindran a pagar les factures de la llum quan envelleixi. Figo tenia un preu i es va donar per comprat quan algú va pagar-lo. El problema dels qui creuen que no tenen preu és que un dia arriba l'home de diners i aleshores, davant de tanta moneda junta, es perden: no hi estan acostumats. Naturalment s'acaben venent, i a sobre a baix preu, rebentant tarifes. Després, les dificultats que tenim els altres per tornar-les a apujar.

Salvador Sostres

Foto: ¿traïdor o professional?