LA RUTA DELS SÚPERS

Per fi he cobrat i he decidit invertir la tarda en anar a comprar manduca per uns quants dies. La primera parada ha estat el DIA. Ampolles d'aigua, llaunes de refrescos han compost la meva bossa de la compra. Quan em disposava a pagar (després de fer una llarga cua) m'he fixat que davant meu tenia una parella de vellets d'uns 75 anys. Ella, amb dificultats per caminar, quasi més ampla que llarga, amb els ulls pintats d'un blau prou cridaner, repentinadíssima; com si volgués dissimular la seva evident decadència. Ell amb mitja closca a l'aire (l'altra mitja tapissada de cabell blanquíssim), amb un nas vermell com un pebrot i amb una cara de bona persona que no se l'acaba. De cop el seu silenci s'ha trencat i ella ha començat:

- "Te lo tengo dicho Ricardo; estoy harta ya de ti. Un día cogeré las maletas y me largaré. Y ya sabes de lo que hablo."

L'home es fa el sord mentre posa el paper higiènic a la bossa.
Ella que continua:

-"¿Qué te crees que la niña pequeña (ella) no sabe poner ésto en la bolsa?"

Ell aguanta el "chaparón". Quina bronca... broncassa!!! Sense pujar el to de veu però amb frases contundents de la mestressa.
La situació m'ha cridat tant l'atenció que he fet veure que tenia problemes per obrir les maleïdes bosses de súper per seguir la seva conversa uns segons més.
Quan he sortit del DIA he enfilat el carrer i he pujat de 5 en 5 els esglaons de la meva finca per no perdre temps. He deixat la bossa al rebedor del pis i he baixat al carrer a comprar la resta de la llista. Són vora les 8 i tancaran la següent parada: Sorlis Discount.
Entro al Sorlis i...
MIRA-TE'LS! El Ricardo i la dona un altre cop, fent la mateixa ruta dels súpers que jo.
Coincidències de la vida (o no) ens hem tornat a trobar a la cua de la caixa. Ells sempre davant meu. El Ricardo parla amb la caixera en català:

- Com estàs Marta?
- Molt bé Ricard. I les ulleres, ja les porta?
- La dona? Molt bé molt bé. (m'adono que el bo d'en Ricard sordeja)
- No, no, les ulleres!
- Ah! les ulleres. Sí, ja les tinc.

Es treu de dins l'abric unes ulleres com de sol. Deuen ser protectores d'alguna al·lèrgia. Paga la seva compra, es posa les ulleres (Men in Black total) i un cop han omplert les seves bosses la parella marxa lentament, molt lentament.
I a mi em ve el cap una cançó:

"...que el amor es un misterio y que importa sólo a dos."

BESARÉ EL SUELO, Luz Casal

Foto: Ricardo?? Nah!! XD