SOMNÍFERS AL METRO ( I )

Quan em vaig aixecar al matí per anar a treballar ja m’ho temia. Avui seria un dia de desgast. I ara que són les 11 tocades de la nit ho corroboro al 100%. I a sobre haig d’agafar el metro per arribar a casa, ficar-me dins el llit i no pensar en res. Quantes coses! Res excitant m'espera del que resta del dia. Estic cansat i donaria 2 dits del peu (per què serveixen els dits del peu?) si fent una palmada de mans pogués traslladar-me físicament i científica d’immediat a la meva habitació (i amb el pijama ja posat preparat per afrontar amb garanties les hores de son necessitades i desitjades). Com és possible que la humanitat encara no hagi inventat res semblant. Som capaços de crear neu de mentida, conrear tomàquets triangulars o fer una còpia exacte de qualsevol ésser animal; però una cosa tan elemental com desplaçar-nos en trajectes curts a velocitats supersòniques sembla que encara no està al nostre abast. Això és un toc d’atenció als savis i genis del món. Espavileu i inventeu-ho, xavals! Pensant en aquestes idiotades he arribat resignat a la meva sort a la parada de metro i després de treure la meva T-50/30 (no és cap arma de foc ni les meves mesures de res, estigueu tranquils) i de baixar les escales fins a l’andana, m’he assegut als bancs (lletjos amb ganes, de fet tota l’andana fa pena) i he esperat el comboi. L’indicador de temps marca 5:35…. M’armo de paciència…. L’espera se’m fa llarga i esgota les meves escasses reserves de neurones… Estic assegut amb la mirada perduda i fixada en un punt. Em sento més aprop de ser una planta que un ésser humà. Per fi arriba el metro. Hi entro i el vagó és habitat només per un ciutadà sudamericà mig adormit. M’assec als seients de davant seu. Els ulls comencen a pesar-me, les parpelles s’obren i es tanquen massa lentament…”Pròxima estació Hospital Clínic” …