EL PREU

I sempre surt el típic imbècil que diu que ell ni es ven ni es deixa comprar perquè no té preu. Quan Felipe González va dir que Aznar i Anguita eren la mateixa merda va ser acusat de barroer, però estava definint un espai moral on els puristes a ultrança d'una cosa s'acaben assemblant als que se la passen pels collons. Els miserables que vendrien la seva mare per quatre pessetes no són tan diferents dels que criticaven que Figo se n'anés al Madrid després de tancar una operació de més de 10.000 milions de pessetes. Qualsevol xiulador d'aquell dissabte al Camp Nou s'hauria venut al madridisme més cheli a canvi del deu per cent d'aquella xifra. Per sort, la mateixa mediocritat que els du a no adonar-se d'aquesta circumstància els estalvia la vergonya d'abaixar-se els pantalons davant un xec perquè ningú en plenes facultats mentals pagaria ni un cèntim per tanta cretinesa. Figo, com a mínim, sabia que tenia un preu, que el Barça li havia aportat tantes coses com a jugador com ell a l'equip, i que posades determinades xifres damunt de la taula, i després del diletantisme amb què el va tractar la darrera directiva Núñez, potser havia de prendre una determinació, atès que ell al capdavall és un professional, que la vida del futbolista és curta, i que els cridaners d'entrepà i cervesa no li vindran a pagar les factures de la llum quan envelleixi. Figo tenia un preu i es va donar per comprat quan algú va pagar-lo. El problema dels qui creuen que no tenen preu és que un dia arriba l'home de diners i aleshores, davant de tanta moneda junta, es perden: no hi estan acostumats. Naturalment s'acaben venent, i a sobre a baix preu, rebentant tarifes. Després, les dificultats que tenim els altres per tornar-les a apujar.

Salvador Sostres

Foto: ¿traïdor o professional?

FAUNA AUTÒCTONA

Fa uns pocs dies que m'he incorporat al 100% al "wonderful world" laboral. Resulta que per circumstàncies de la "company" m'han ofert un contracte via ETT d'Obra i Servei. Jo hi he accedit.
Ja coneixia als companys de departament, però ara, al passar 8 hores al dia amb ells m'he adonat d'unes quantes coses: allò és la Selva, un "sálvese quien pueda" en què cadascú va a la seva per resoldre els problemes propis del dia a dia. També he comprovat que la gent respon a uns arquetips molt marcats. Anem a fer un petit repàs de la fauna amb què haig d'enfrontar-me dia sí i dia també:

• "La que s'escaqueja": dona experimentada voltant els 60 anys i que és una autèntica especialista en endinyar els seus marrons a la gent del seu medi més proper. "Javi, (a més em diu Javi! Grrrrrr!) te he dejado encima de la mesa este pago de Fincas Portolés para que lo controles con Carlos" Ja està. Ja te l'ha fotut. Goooooooooooooool! I de xilena! Com si no tingués feina ja! És una espècie perillosa i molt verinosa.
• "La malalta": dona de mitjana edat, d'origen centreeuropeu, que inexplicablement cau malalta aproximadament cada dos dies. Pateix una nova malaltia en què no es coneixen els símptomes; només sabem que aquesta estranya dolència aflora cada 48 hores i que no et permet acudir a la teva cita amb el lloc de treball. Poca conya que deu ser alguna variant de la malària o la triquinosi encara per descobrir. Vés a saber...
• "La tia bona" (i que a més s'ho creu): només un exemple ilustrador d'aquest cas. "Los tios dicen que tengo un culo 10". Crec que no cal afegir res més.
• "El borde": és un bromista convençut que per fer la seva gracieta opta pel camí de la pedanteria. "Francesc, què has demanat per dinar?" "No n'has de fer res del què he demanat". Apa, que et donguin pel sac... I que et moqui la iaia.
• "El cregut": és facil de clitxar només pel seu gest estirat, de superioritat, de mirar-te per sobre l'espatlla. Es creu que és el millor en tot el què fa, que és el més guapo (arrossega una calvície galopant però), el més ocurrent, el més madur. "Don Perfecto", vaja. És interessant observar que vesteix sempre de marca i que al seu canell hi porta un Rolex valorat en molts i molts euros.
• "El que té un forat a l'estómac": és una espècie típica en terrenys amb abundant menjar. A l'hora de dinar arrasa amb tot allò que és comestible i què es creua en el camí entre la seva boca i la taula. Es menja fins i tot els escuradents. Està orgullós de la seva condició d'insaciable i llueix amb orgull la seva corba de la felicitat.
• "El neng reciclat": atenció que aquest que a tot seguit comentarem és un dels personatges amb més alt índex de reproducció. Parla un llenguatge indesxifrable i quan ho prova amb el català s'encarrega de matxacar-lo. Les seves perles: "Yo soy de Viladecangs" "Hoy vamos a comer pitza" "Vamos a ver como baila Miguel" "Una pregunta... La mantequilla, se unta?" De tant en tant surten a la llum les seves essències: "Quién no se ha pegado alguna vez en la discoteca?" Ah, un últim detall clarificador: tot i venir a treballar amb americana i corbata, el seu vehicle és un Opel Calibra tunejat...
• "La que raja de tot i tohom": jo crec que aquesta noia un dia es deixarà endur per la voràgine del criticón i per la seva rauxa i ens la trobarem un dia criticant-se a ella mateixa. És capaç de fer un estripada de qualsevol: ja sigui per la seva forma de vestir, de parlar, de treballar... A més ho fa sense contemplacions, amb mala llet, buscant ferir allà on pot fer més mal a la seva víctima. Ah! I per acabar-ho de rematar té un riure d'aquells insuportable pel timbre que fa servir...

I així estem; vist el panorama... PREGUEU PER MI!