DARRERE LA LLEBRA

Quan avui al matí he sortit al carrer amb el Creative "entxufat" m'he sentit com una petita formiga enmig de moltes d'altres amb l'inconvenient que feia poc que m'acabava de llevar i avançava més lenta que les altres. M'envoltaven per la dreta, m'atropellaven per l'esquerra... Ah! Maleïda urbs! Quanta gent! I tothom caminant ràpid! Deuen tenir cita avui!

Em trobava a mitja distància entre casa meva i casa els meus pares i com que m'agrada anar amb autobús he anat a buscar el 54 a plaça Universitat per anar a dinar allà, amb els pares. El trajecte ha transcorregut amb normalitat i quan he baixat del vehicle a la confluència dels carrers Londres i Calàbria m'he dirigit amb passa ferma cap al meu destí. M'he aturat davant del quiosc (a 10 metres escassos de la parada d'autobús) per mirar la premsa (l'esportiva és la més divertida) i per casualitat he vist la cara d'un dels grans triomfadors d'aquest estiu: Pepu Hernandez. Era una revista que crec que es deia Economia; m'he escarrassat a mirar el preu (l'he localitzat a la portada, petitíssim i en vertical): 4 Euros. Car, car, he pensat. Però al personatge li tinc una especial admiració de fa temps... I no parlava estrictament de bàsquet si no de com gestionar grups i situacions "especials". M'he posat la mà a la butxaca per treure el meu moneder que contenia alguns bitllets curosament doblegats... MERDA!!!! No els tinc!!!! El moneder amb les targetes, el DNI, els diners! No pot ser!!!! Macagum Sant Patrás!!! M'ho he deixat al seient de l'autobús!!! Què faig?? Què puc fer??

Es tractava de prendre decisions ràpid. La primera que m'ha vingut al cap era agafar un taxi i com a les pel·lícules de suspense dir-li al taxista: Segueixi aquell vehicle gros i vermell. El taxista m'hagués respós: s'està referint al bus? I jo li hagués dit: Clar, tanoca (perdent tot el glamour de la primera frase). De seguida he pensat que aquesta opció no era vàlida: no tenia diners per pagar el taxi ni targeta per treure'n. No podia perdre temps i he sortit corrent darrera l'estel·la fumorosa del bus perquè m'he adonat que amb la mirada encara el veia. He començat a córrer (tot i el meu esguinç de grau 2 de turmell) darrere seu pensant que era impossible enganxar-lo però a la vegada sense perdre l'esperança de que rebentés una roda, que tingués un accident amb un vianant temerari o que simplement s'averiés el motor. Quan semblava que retallava distàncies amb l'aparell, el carrer Numància m'ha tallat la progressió; semblava que el perdia per sempre i amb ell, les meves pertinences. No semblava un bon pla intentar atravessar Numància amb els cotxes baixant a tota velocitat i jo mig coix... Llavors m'ha vingut al cap fer drecera per carrerons de Sants i intentar atrapar-lo a l'Avinguda de Madrid. Així ho he fet. Estava ja quasi exhaust. Era especialment dur observar com tenia a tocar el bus (50 metres) però no podia de cap manera fer-lo aturar una mica més del normal o que anés més a a poc a poc per poder enxampar-lo. M'he fet unes reflexions metafísiques absurdes de l'estil: "Aquesta persecució té algun doble sentit amagat?" "És una metafòra de la meva vida i la lluita que suposa les coses que vols o necessites i que ara mateix no tens?" "O de que no et pots rendir davant l'adversitat?"

Els meus 95 Euros i les meves targetes (una de dèbit i una de crèdit, no us penseu) viatjaven allà, soles. O això pensava jo, perquè ben bé podria ser que algú ja se les hagués apropiat i hagués baixat en alguna parada abans amb el "botí". Quan estava a punt de tirar la tovallola, he vist que el bus s'aturava en un semàfor i trigava a arrencar. Això m'ha suposat retallar distància i apropar-me molt, i si no parava de córrer potser tindria premi... El bus s'ha tornat a aturar perquè tenia parada davant de l'església de Santa Tecla (una de les 3 més lletges del món sense exagerar). El tenia a 15 metres quan ha tancat la porta i ha seguit el seu camí per Avinguda de Madrid... He seguit corrent i he aprofitat que una moto s'havia aturat al bell mig del carril únic de la via i que el 54 ha hagut de frenar fins a aturar-se. Des de fora he fet gestos al conductor perquè m'obrís les portes. Hi ha accedit. Li he dit que m'havia oblidat unes targetes al seient del darrera. Ell m'ha respòs amb una pregunta: "Cómo te llamas?" Després de dir-li, m'ha entregat tot el que m'havia deixat i ha afegit: "Des de donde vienes corriendo?" Li he contestat: "Des de Pekín" Ha rigut i m'ha deixat baixar de l'autobús afegint: "Respira hombre, respira".