LA RUTA DELS SÚPERS

Per fi he cobrat i he decidit invertir la tarda en anar a comprar manduca per uns quants dies. La primera parada ha estat el DIA. Ampolles d'aigua, llaunes de refrescos han compost la meva bossa de la compra. Quan em disposava a pagar (després de fer una llarga cua) m'he fixat que davant meu tenia una parella de vellets d'uns 75 anys. Ella, amb dificultats per caminar, quasi més ampla que llarga, amb els ulls pintats d'un blau prou cridaner, repentinadíssima; com si volgués dissimular la seva evident decadència. Ell amb mitja closca a l'aire (l'altra mitja tapissada de cabell blanquíssim), amb un nas vermell com un pebrot i amb una cara de bona persona que no se l'acaba. De cop el seu silenci s'ha trencat i ella ha començat:

- "Te lo tengo dicho Ricardo; estoy harta ya de ti. Un día cogeré las maletas y me largaré. Y ya sabes de lo que hablo."

L'home es fa el sord mentre posa el paper higiènic a la bossa.
Ella que continua:

-"¿Qué te crees que la niña pequeña (ella) no sabe poner ésto en la bolsa?"

Ell aguanta el "chaparón". Quina bronca... broncassa!!! Sense pujar el to de veu però amb frases contundents de la mestressa.
La situació m'ha cridat tant l'atenció que he fet veure que tenia problemes per obrir les maleïdes bosses de súper per seguir la seva conversa uns segons més.
Quan he sortit del DIA he enfilat el carrer i he pujat de 5 en 5 els esglaons de la meva finca per no perdre temps. He deixat la bossa al rebedor del pis i he baixat al carrer a comprar la resta de la llista. Són vora les 8 i tancaran la següent parada: Sorlis Discount.
Entro al Sorlis i...
MIRA-TE'LS! El Ricardo i la dona un altre cop, fent la mateixa ruta dels súpers que jo.
Coincidències de la vida (o no) ens hem tornat a trobar a la cua de la caixa. Ells sempre davant meu. El Ricardo parla amb la caixera en català:

- Com estàs Marta?
- Molt bé Ricard. I les ulleres, ja les porta?
- La dona? Molt bé molt bé. (m'adono que el bo d'en Ricard sordeja)
- No, no, les ulleres!
- Ah! les ulleres. Sí, ja les tinc.

Es treu de dins l'abric unes ulleres com de sol. Deuen ser protectores d'alguna al·lèrgia. Paga la seva compra, es posa les ulleres (Men in Black total) i un cop han omplert les seves bosses la parella marxa lentament, molt lentament.
I a mi em ve el cap una cançó:

"...que el amor es un misterio y que importa sólo a dos."

BESARÉ EL SUELO, Luz Casal

Foto: Ricardo?? Nah!! XD

LA FRASE MALEÏDA ( i VIII )

Riiiiiiing riiiiiiiiiiing riiiiiiiing.

- Digui'm
- Bona tarda, trucava per saber el resultat d'una entrevista personal pel procés de Caixa Catalunya.
- Com et dius?
- Kurmà
- Tinc una mala notícia per tu: no has passat aquesta prova. De tota manera ens guardem el teu CV per futurs processos.
- D'acord. Adéu.

Click. (The End)

POSTEJAR ( i II )

Ahir vam guanyar el nostre sisè partit de la temporada. El partit va ser lletjot però esdevenia essencial si volem salvar la categoria.
La particularitat del cas és que vaig poder disfrutar d'alguns minuts jugant -no us ho perdeu amics- d'alerpivot (jajaja).
Ja sabeu que tinc una debilitat especial per jugar prop de l'anella i per fer-ho d'esquenes a la mateixa.
L'entrenador em va donar l'oportunitat i jo no m'ho vaig pensar. Només és qüestió de canviar el xip i jugar d'una altra manera: més agressiu, sense por al contacte físic, més contundent...
Aquesta temporada he tingut la sort que m'han fet jugar de base, d'escorta, d'aler i d'alerpivot. Hi ha jugadors que això pot suposar un trasbals per ells però jo m'ho prenc com un luxe: augmentant el meu nivell de motivació i mantenint l'autoexigència sobre la pista a la vegada que em permet (als meus 26 anys) seguir evolucionant i posant en pràctica aspectes del joc que per mi són nous en l'execució (no tan en la teoria).
En definitiva, puc continuar en l'aprenentatge de l'esport que més m'agrada.

Foto: 10, la meva samarra.

LA FRASE MALEÏDA ( VII )

El procés de selecció no s'atura i estic convocat novament a la seu central de la consultora (Rambla de Catalunya XX) per entrevistar-me personalment amb una tal Gisela Portbou. Segons la Rata Originària (company d'equip amb una mà de cartró però que ens ajuda moltíssim) la tal Gisela és una mala pècora. Li pregunto el per què, tot extranyat. Em comenta que ell va fer les proves per la Kutxa amb la mateixa consultora i que va arribar fins a l'entrevista amb Mrs portbou i que aquella estona amb ella va ser molt desagradable. M'explica que et posen en situacions delicades, que et fan preguntes per comprovar fins on estàs disposat a arribar. Em dóna 3 o 4 exemples:

"¿Vendries un pastís de xocolata a un diabètic?"
"Has de captar a un client que fa 2 anys no li vas donar un crèdit però ara li ha tocat la loteria (2 milions d'euros)"
"(...)"

Estic tota la setmana pensant en possibles respostes a aquestes situacions, comentant-ho a familiars, a amics, a l'E...
Tinc algunes posssibles respostes... però sobetot: el dia de l'entrevista ha de semblar ESPONTANI!
Arriba el dia. Sé que és el moment clau; segurament el més important. Si passés la prova hi ha una altra entrevisa però tinc entès que és quasi un tràmit.
Arribo 15 minuts abans. Faig tombs amunt i avall per Rambla Catalunya per fer temps. Quan en queden només 5 em planto davant el portal i respiro fons. Som-hi!
Em fan passar a una saleta petita. I em fan esperar. Al cap de pocs minuts entra la secretària (jove) i m'apaga la calefacció i em diu que si tinc més calor obri la finestra. "Si no t'hi tires per ella, clar!" afegeix. Em fa somriure; ho ha dit amb certa gràcia.
Per fi entren la Gisela "Mala Pècora" Portbou i una tal Anastàsia. Em comenten que l'entrevista serà breu. Procuro tenir al cap les respostes a les situacions xungues que em van explicar. L'entrevista transcorre i no apareix cap dels temes escabrosos i ens dediquem a comentar només el meu CV. Al cap de 25 minuts acabem, em donen les gràcies i ens acomiadem.
Tinc la sensació que no m'han donat l'oportunitat de competir amb els altres candidats i que ja estava descartat d'inici. Dimecres haig de trucar però no tinc bones vibracions...
Quan he sortit, he trucat a l'Ayma (veure ¿HI HA NOIES A MART?) que m'ha ensenyat el seu pis i hem xerrat. Després hem anat a fer un cafè amb l'Edu que també m'ha ensenyat el seu apartament.
Es fa fosc i torno caminant sense pressa cap a casa (m'he quedat sense bateria al MP3; avui no hi ha cançoneta)
(to be continued)

Foto: La Rata Originària, Ximpanzè, Monk

LA FRASE MALEÏDA ( VI )

I ara vénen els tests psicotècnics. Estic convocat pel següent divendres a les 15:00. Arriba el dia i em passo 3 hores tancat en una sala amb 12 persones més fent test de personalitat (juro que no sóc cap psicòpata), de comercial, de càlcul mental, de seguir seqüències... Acabo a les 18:30 amb el cervell matxacat. Ja al carrer passo per davant d'una farmàcia amb un gran mirall a l'entrada; torno enrere per emmirallar-me altre cop i... efectivament comprovo que em surt fum del cap. És el moment de posar-se a escoltar música per fer el viatge més agradable i que sembli més curt. Sona un hit de mitjans dels 80 que em dóna energia.

CRASH - THE PRIMITIVES

here you go way to fast
don't slow down you're gonna crash
you should watch - watch your stay here
don't look out you're gonna break your neck
so shut , shut your mouth
cause I'm not listening anyhow
i've had enough, enough of you
enough to last a life time through
so what do you want of me?
got no words of sympathy and if i go around with you
you know that i'll get messed up too with you

na na na na nana na na na na
here you go way to fast
don't slow down you're gonna crash
you don't know what's been going down
you've been running all over town
so shut , shut your mouth
cause i'm not listening anyhow
i've had enough, enough of you
enough to last a life time through
so what do you want of me?
got no cure for misery and if I go around with you
you know that i'll get messed up too with you
with you
na na na na na
slow down you're gonna crash
na na na na na
slow down you're gonna crash
na na na na na
slow down you're gonna crash

(to be continued)

Foto: Aquests són els Primitive (personatge el de les ulleres)

LA FRASE MALEÏDA ( V )

He quedat per sopar amb l'E. Li explico les meves sensacions respecte la dinàmica. Em diu que sigui positiu. Que no hi ha res perdut. Té raó. Encara no sé per què, però quan acabem l'àpat m'acosto a una furgoneta aparcada a la mateixa Rambla del Raval i li dic:

"¿Has vist aquesta furgoneta?" (feta pols i de color verd fosc). Ella que em fa cas i s'hi fixa una mica més, em contesta:

"Mira bé què hi ha a dins" M'hi acosto i... una bola del món com la del dibuix de la prova de la tarda està asseguda al seient del conductor! L'E em diu amb la conya:

"Això és una premonició, sens dubte un bon senyal"

L'endemà a l'hora indicada truco a la consultora per conèixer els resultats: he passat la prova. (to be continued)

Foto: E

LA FRASE MALEÏDA ( IV )

Acabo de sortir al carrer. Em trobo malament. Ho veig negre. Sé que el trajecte fins a casa serà 100% autodestructiu i catastrofista pensant que no tinc opció... Mira que quedar-me en blanc! Segur que busquen algú que digui qualsevol estupidesa abans que quedar-se en silenci. En fi... Prenc la decisió de posar-me l'MP3 a tota pastilla per distreure'm i enfilo Rambla Catalunya amunt buscant el camí cap a casa els meus pares. La cançó que sona és:


EMPTY SOULS - MANIC STREET PREACHERS

Empty souls will leave their homes
To find a place where they're alone
Rattling memories and hollow bones
Leaves a taste so bitter and cold

For empty souls will stand alone
Shivering like black-eyed dogs
Waiting to be taken home
Where that is they only know

Exposed to a truth we don't know
Collapsing like the Twin Towers
Falling down like April showers
Colossal endless like a marathon
God knows what makes the comparison
God knows what makes the comparison

For the empty souls
For the empty souls


Els acords del piano se'm claven al cervell, però segueixo caminant fins arribar al meu destí... (demà a les 15:30 haig de trucar per saber els resultats: si he passat la prova o no) (to be continued)

LA FRASE MALEÏDA ( III )

"Ara heu de posar en comú el que heu estat fent els dos grups i decidir quins és el millor objecte entre els dos triats (un cada grup) i el pitjor."
D'entre els dos escollits, ens decantem (després de potser 30 minuts de deliberacions) per la bola del món com a siginificat de la vida i, en definitiva, de les persones. Jo he defensat tan bé com he pogut l'altre candidat (els llibres). La gent filosofa sobre el tema. El més important però és que pocs candidats participen activament. Això sens dubte em beneficia. Un cop hem decidit que la bola del món és el nostre objecte, la Rosa (la consultora) ens explica el següent pas, l'últim, el definitiu. Es tracta de dir eslògans, adjectius o frases sobre la bola del món; com si nosaltres l'haguéssim de vendre. El matís és que cadascun dels candidats n'ha de dir un per estricte ordre de com s'asseu a la tarda. La ronda dóna voltes cap a l'esquerra. És a dir si començo jo, la següent a dir-hi la seva serà la noia asseguda just a la meva esquerra. Tenim només un comodí per si ens quedem en blanc poder passar-li el mort a algú altre. Només un. Si tornem a fallar quedem vetats i fora de la prova (que no de la dinàmica de grup). Durant les primeres voltes el "joc" és divertit. És una espècie de Frase Maleïda (Tres Pics i Repicó). Quan portem ja 7 o 8 rondes la imaginació s'esgota... Em nego a dir tonteries. Cada cop sembla que tot vagi més ràpid i que hi ha menys temps entre l'eslògan que acabes de dir i el següent. La gent acaba dient sensesentits. Jo m'hi nego. Em treuen el comodí. Maleït sigui! Ja em torna a tocar... No em ve res al cap... Se m'esgota el temps... Ja em toca! No sé que dir. Em rendeixo. La consultora em diu que tinc 15 segons encara. Abandono! M'ensenya una targeta vermella...
Al cap de poc es dóna per acabada la dinàmica de grup. Sóc l'últim en sortir de la sala amb un regust de boca amarg. He estat un dels dos que ens hem quedat en blanc. Això no pinta bé... (to be continued)

LA FRASE MALEÏDA ( II )

"Us repartirem uns sobres amb el dibuix d'un objecte a dins; es tracta de què agafeu bolígraf i paper i comenceu a escriure tot el que se us acudeixi sobre això. És un treball individual. Teniu 5 minuts."

Oído al parche. Em toca el dibuix d'un EXTINTOR. El lament només dura 10 segons. Em comencen a venir idees (si se'n pot dir així d'això). Foc = Problema. EXTINTOR = Eina que resol el problema. Extintor com a sinònim de resoludor de problemes. Haig de reconèixer que em va venir al cap la figura de Joan Gaspart com a etern "apagafocs" de Josep Lluís Núñez. Vaig eliminar voluntàriament i amb la major rapidesa possible el personatge de la meva ment. No s'hi valia a badar ni a fer el burru.

"Els cinc minuts han passat; ara dividirem el grup de 13 en dos i posareu en comú les idees que heu obtingut. Cada grup decidireu consensuadament quin és el millor objecte i el pitjor"

Això del millor i del pitjor, en base a què? -em vaig atrevir a preguntar.

"No admeto preguntes, com si no hi fos"

Malaputa! -vaig pensar jo.

El meu grup va triar el dibuix d'uns llibres (el millor objecte) com a símbol del coneixement, de la cultura, de la raó... i una escala de dos graons (com a pitjor).

Els altres es van decantar per una bola del món d'aquelles que et pots posar a la tauleta de nit com a làmpada (com odio aquesta paraula!), amb suport i amb eix giratori (com a millor) i unes sabates velles i desgastades (com a pitjor). (to be continued)

Foto: Esperpent, Amic Joan.

LA FRASE MALEÏDA ( I )

Estic buscant feina. El sector financer (bancs i caixes) està en el meu punt de mira. Fa uns dies em van trucar d'una consultora especialitzada en RRHH i selecció de personal per realitzar una dinàmica de grup. Objectiu: ser un dels escollits per entrar fixe a Caixa Catalunya.
Així que ja em veus a mi, vestit amb "traje i corbata" anant cap a Rambla Catalunya (seu de la consultora) tot just després de dinar. Arribo al portal i coincideixo amb una altra possible candidata: ve amb l'entrepà encara al coll. Xerrem 15 segons; els que van de la planta baixa al segon pis amb ascensor. Ens presentem a recepció i ens fan passar a una sala amb una gran taula i on ja s'hi esperen 5 persones en un escrupolós silenci. Quina tensió! M'assec a la cadira més pròxima a la porta i no trenco el clima creat. Intento distreure el meu cervell en altres coses i observo l'habitació. Hi fa una calor insuportable... Va arribant la gent i quan hi som tots (13 en total) comença el xou. La Rosa (qui ens avaluarà) comença amb una breu intro de la seva empresa i de Caixa Catalunya. Molt bé. Tot fantàstic. Ens fa presentar a nosaltres. Tot bé: començo a controlar el neguit i tot flueix per canals positius. "Em dic Xavi Cormand, tinc 26 anys; encara estudio ADE (vaig obviar la paraula encara)..."
Un cop tots presentats (què poc originals: 3 Xavi's entre les 13 persones) ens expliquen en què consistirà la "prova"... (to be continued)

Foto: "Traje i corbata"

CONTUMÀCIA

Quan anava a l'escola (IPSI, IPSI!) tenia un professor de matemàtiques amb passat militar però amb una capacitat per ensenyar i per convèncer (i no imposar) inhabitual. Sembla paradoxal i més veient el personal militar que es mou per les cavernes (perdó, volia dir casernes) últimament. Bé anem al cas. Apart de números, equacions, teoremes de Pitàgores, Betes, Alfes i altres inutilitats també ens alliçonava, a mitja classe, amb conceptes més pràctics com el sentit comú o la contumàcia.
Del sentit comú sempre ens deia amb to burleta i mig enfotent-se que era "el menys comú del sentits". Es referia a nosaltres.
La paraula contumàcia la vaig sentir per primer cop de la seva boca: reiteració de l'error. És com dir-te que ets rematadament tonto refinadament.

AUTOCENSURAT

En fi: Estem pintats però seguim al peu del canó. (Avui poden passar coses...) (Al final no ha passat res)

YO SOY PETER

Era un barsucho de mala muerte, en uno de los barrios más turbios de la ciudad..El ambiente sórdido parecía extraído de una novela policial de la serie negra.
Un pianista borracho y ojeroso golpeaba un blues aburrido, en un rincón que apenas se divisaba entre la poca luz y el humo de cigarrillos apestosos.
De repente, la puerta se abrió de una patada. El pianista cesó de tocar y todas las miradas se dirigieron a la puerta.
Era una especie de gigante lleno de músculos que se escapaban de su remera, con tatuajes en sus brazos de herrero.
Una terrible cicatriz en la mejilla le daba aun más fiereza a su cara de expresión terrible.
Con una voz que helaba la sangre, gritó:
—¿Quién es Peter?
Un silencio denso y terrorífico se instaló en el bar. El gigante avanzó dos pasos y agarró una silla y la arrojó contra un espejo.
—¿Quién es Peter? –volvió a preguntar.
De una mesa lateral, un pequeño hombrecito de anteojos corrió su silla, sin hacer ruido caminó hacia el gigantón; con voz casi inaudible, susurró:
—Yo... yo soy Peter.
—Ah, tú eres Peter, yo soy Jack, ¡hijo de puta!
Con una sola mano lo levantó en el aire y lo arrojó contra un espejo. Lo levantó y le pegó dos cachetadas que parecía que le arrancarían la cabeza. Después le aplastó los anteojos. Le destrozó la ropa y por último, lo tiró al piso y le saltó sobre el estómago.
Un pequeño hilo de sangre empezó a brotar de la comisura de la boca del hombrecito, que quedó tirado en el piso semiinconsciente.
El gigantón se acercó a la puerta de salida y antes de irse, dijo:
—¡Nadie se burla de mí, nadie! –y se fue.
Apenas la puerta se cerró, dos o tres hombres se acercaron levantar a la víctima de la golpiza. Lo sentaron y le
acercaron un whisky.
El hombrecito se limpió la sangre de la boca y empezó a reírse. Primero suavemente y después, a carcajadas.
La gente lo miró sorprendida..¿Los golpes lo habían dejado loco?
—Ustedes no entienden –dijo, y siguió riéndose— yo sí me burlé de ese idiota...
Los otros no podían evitar la curiosidad y lo llenaron de preguntas:
¿Cuándo?
¿Cómo?
¿Con una mina?
¿Por guita?
¿Qué le hiciste?
¿Lo mandaste preso?
El hombrecito siguió riendo.
—No, no. ¡Yo me burlé de ese estúpido ahora, delante de todos. Porque yo... ja, ja, ja... yo...
...¡Yo no soy Peter!

No hi ha manera més fàcil de mentir a algú que dir-li exactament el què vol sentir.

DON'T PANIC

... quan de sobte es posa a rascar uns acords simples amb la seva guitarra atrotinada. Ens ho ha promès al sopar: cubatilla i kikos al seu pis d'estudiants. Ell ens dóna la música en directe. Nosaltres aportem les ampolles plenes, els glaçons i les ovacions. I comença, envoltat de soroll, amb DON'T PANIC de Coldplay:

DON'T PANIC - COLDPLAY

Bones, sinking like stones,

All that we fought for,

Homes, places we've grown,

All of us are done for.
And we live in a beautiful world,

Yeah we do, yeah we do,

We live in a beautiful world,
Bones, sinking like stones,

All that we fought for,

And homes, places we've grown,

All of us are done for.
And we live in a beautiful world,

Yeah we do, yeah we do,

We live in a beautiful world.
Here we go, here we go
And we live in a beautiful world,

Yeah we do, yeah we do,

We live in a beautiful world.
Oh, all that I know,There's nothing here to run from,

'Cause everybody here's got somebody to lean on.

Veu trencada, de coll; inventant-se si cal la lletra. Aquest és el nostre Pinzell, un estudiant de Belles Arts que quan li ve de gust se'n va a Montjuïc a pintar el mar i que li agrada esculpir objectes. També ho intenta amb el bàsquet. Practica amb vigor el noble art de la ironia i del sarcasme basant-se sens dubte en el seu refinat sentit de l'humor. Sovint s'empara en la fatalitat de les coses que van passant al seu voltant sense perdre quasi mai el seu somriure. És dels que pensen que és millor afrontar les dificultats amb una paràbola còncava als seus llavis que de males maneres...

Després de DON'T PANIC (esplèndida versió del Pinzell) en vénen d'altres i fins i tot el Nietz s'atreveix amb l'instrument ajudat per en Cuartelillo. Mentrestant, el Pijama (elegantíssim amb jersei verd festuc, camisa taronja i untat de gomina) no para d'anar i venir del lavabo (problemes de bufeta incontrolada o és que la sangria i els chupitos del sopar li estan passant factura...?). El Peluquín va observant l'escena mentre fulleja una Playboy. I el Ximpanzè s’adorm...

Foto: Te'n recordes del Vell Guitarrista, Olek?